“Les cançons urgents són una radiografia del meu món interior. A l'hora de compondre, simplement em deixo portar per aquell impuls o aquella intuïció que em demana parar el temps per un moment i convertir-lo en cançó, alliberar-me del que em pesa, i deixar-ho fluir en una melodia, en paraules ben trobades i en tres o quatre acords ben enllaçats. Quan aconsegueixo això, per un moment, sóc l'home més feliç del món”, se sincera Jordi Gasion sobre el seu nou disc.
A cançons com “Insert Coin” Gasion pensa en on 'anar a buscar noves formes de somiar': “És molt a prop, en un mateix. Potser hem associat massa els somnis amb lo material i per a mi els somnis tenen més a veure amb coses que mai no es podran comprar. S'ha confós el desig amb el somni. També s'associa amb la felicitat, però els somnis com tot en aquesta vida tenen la seva part fosca, i l’obsessió per la felicitat fa que aquesta estigui sobrevalorada i sigui efímera”.
Gasion versiona "L'impermeable blau" de Leonard Cohen: “El primer cop que vaig escoltar Cohen va ser en la veu d'un altre, dins un recopilatori d’Edigsa en una versió magistral de 'Suzanne' que feia Toti Soler quan tenia uns quinze anys. Després vaig començar a investigar, primer en Toti i el seu magnífic Liebeslied i més tard Leonard Cohen, amb els imprescindibles Songs of Leonard Cohen i Songs of Love and Hate. En l'univers Cohen sempre que he buscat respostes les he trobat. Per mi l'art consisteix en això, i per aconseguir-ho has de ser extremadament sincer amb tu mateix. El veig com l'artista pur, capaç de deixar-ho tot i retirar-se en un monestir budista, capaç de despullar-se a cada cançó buscant ni que sigui durant tres anys la paraula perfecta, capaç d'escriure coses tan grans com: ‘Like a bird on the wire, like a drunk in a midnight choir I have tried in my way to be free’. Les seves cançons m'han resolt dubtes, m'han canviat i m'han ensenyat el cim on un, almenys, ha de pensar que pot arribar a l'hora de fer cançons. De “Famous Blue Raincoat” el que més em fascina és la tornada, la trobo de les millors melodies dels darrers temps a l'alçada de “Wouldn't It Be Nice” dels Beach Boys o “Alone Again Or” de Love. Per mi és una de les seves millors cançons juntament amb “A Thousand Kisses Deep”.
Gasion fa una curiosa digressió i reflexiona: “Quan vaig veure el documental I'm Your Man em vaig sentir identificat quan parla de Montreal i el compara amb el Nova York dels seixanta (jo hi faig una similitud entre Lleida i la Barcelona actual) quan diu: “Quan vaig arribar a Nova York i vaig veure el que s'hi coïa, vaig pensar: ‘A Montreal ja tenim aquests poetes i músics però en un ambient molt més net i pur, més divertit i vital. Perquè a Nova York el camí era molt clar, amb la gent lligada als mitjans de comunicació i al mercat. Era tan diferent del que hi havia a Montreal... Ells volien anar per davant, pensaven en gran; nosaltres per educació érem més modestos, no pensàvem a canviar el món de la mateixa manera, ells tenien una visió més gran d'ells mateixos”.
Tanca el disc “Premi de consolació”, que canta a la possibilitat de canviar, de donar llum en la foscor ‘dels qui et van fondre els ploms’, i Gasion conclou: “Aquesta cançó la vaig escriure dos dies abans d'entrar a gravar Les cançons urgents i lògicament es nota que hi ha un estat d'ànim diferent. Inconscientment hi porto la contrària a la resta del disc, on es justifica d’alguna manera una certa tristesa. Aquí es posa en dubte i es discuteix, possiblement perquè ho miro des de fora i la canto a una altra persona, llavors em sento capaç de dir coses que no em sé dir a mi mateix”.
.gif)
