Feia uns mesos que Llach havia anunciat el seu comiat dels escenaris i havia explicat que el faria coincidir amb els quaranta anys de vida artística com a cantant. Del 1967 al 2007, Lluís Llach va publicar una trentena de discos de llarga durada (inclosos alguns discos dobles i el triple CD amb l'últim concert a Verges), una dotzena de singles i EP i nombrosíssimes col·laboracions. Tot plegat va servir per bastir l'obra d'un dels principals músics, cantants i agitadors de la vida cultural i política de la Catalunya de la segona meitat del segle XX.
Nascut artísticament a redós del col·lectiu Els Setze Jutges, que va aglutinar diferents cantants entre els quas també hi havia Francesc Pi de la Serra, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet i Rafael Subirachs, Lluís Llach va destacar ben aviat per la seva extrordinària capacitat de crear melodies. Una de les seves primeres cançons va ser "L'estaca", que de seguida va adquirir categoria d'himne antifranquista i, per extensió, d'himne en favor de les llibertats on fos que aquestes fossin trepitjades. "L'estaca" va resultar viatgera i va prendre forma en diferents llengües: castellà, occità, francès, alemany, neerlandès, anglès, polonès, grec, àrab… i es va arribar a convertir en l'himne del sindicat polonès Solidaritat, que liderava Lech Walesa.
A principi dels anys setanta, les cançons de Llach portaven vents de llibertat. Això ho van entendre els censors del franquisme, que, denegant constantment els permisos per poder fer concerts, van forçar la marxa del cantant a París, on va ser molt ben rebut pels exiliats republicans i els militants de l'esquerra francesa. D'aquell temps és el mític concert a l'Olympia del 21 de gener de 1973, que seria editat com a LP a l'Estat espanyol –Lluís Llach a l'Olympia (Movieplay, 1973)– i com a doble LP a l'Estat francès –L'estaca (Le Chant du Monde, 1974)–.
Després d'una llarga prohibició, Llach es retroba amb el públic català en diversos concerts. Els que tenen més ressò van ser els que tenen lloc al Palau d'Esports de Barcelona el 15, 16 i 17 de gener de 1976 i que donen forma al disc Barcelona. Gener de 1976 (Moviplay, 1976). Més que un estricte concert musical, Llach serveix d'excusa perquè un poble es retrobi a si mateix i expressi en veu alta les seves ànsies de llibertat. A la primera fila, dirigents polítics clandestins de partits encara il·legals es deixen veure al costat de significades persones del món de l'art i la cultura.
Un altre dels punts d'inflexió en la trajectòria musical de Lluís Llach es produeix només quatre anys més tard, amb l'aparició de Verges 50 (Ariola, 1980). En aquest disc Llach es deixa influenciar per la música descriptiva de Nino Rota per evocar els paisatges de la seva infantesa a Verges: el vent, el mercat a plaça, la processó… Es tracta d'un disc que temàticament trenca amb el Llach compromès que havíem trobat en tots els seus discos anteriors. Tot i això, conté peces que es convertiran en clàssics del seu repertori, com "País petit".
El 1985, cansat de no trobar cap local en condicions per poder actuar a Barcelona, Llach i els seus mànagers decideixen llogar el Camp del Barça i fer-hi un multitudinari concert. L'experiència els surt bé i el 6 de juliol el Camp Nou s'omple de gom a gom per sentir les cançons del cantant empordanès. L'acompanyen en una de les cançons Maria del Mar Bonet i Marina Rossell, en un dels moments més màgics de la nit.
L'esperit inquiet de Llach el fa col·laborar amb el poeta Miquel Martí i Pol i junts componen un altre dels grans discos de l'artista: Un pont de mar blava (Picap, 1993). Influenciat aquest cop per les músiques mediterrànies i reprenent un fil que ja havia començat a descabdellar a El meu amic el mar (Ariola, 1978). Per acompanyar-se recorre de nou a les veus de dues cantants, que en aquesta ocasió són la grega Nena Venetsanou i la marroquina Amina Alaoui. De nou, la Mediterrània és l'eix central entorn al qual gravita un disc que serveix per cantar a la diferència, a la relació entre les cultures, al respecte entre els pobles…
Al marge de les qüestions musicals, Lluís Llach serà recordat pel seu compromís amb els col·lectius desafavorits i per la seva implicació màxima en la defensa de la identitat dels Països Catalans, una idea que ha defensat en tot moment i davant de qui fes falta. Al seu darrer concert, a Verges, va tenir un record per als seus connacionals del sud de la Sènia i va recordar que el País Valencià era el seu país. Va ser un concert llarg i emotiu, amb la presència entre el públic del president de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, i de diversos consellers, entre els quals Antoni Castells, antic company de facultat del cantant i corresponsable d'algunes de les lletres de la primera etapa. Avui fa cinc anys, Llach va baixar de l'escenari. El país era una mica més gran i una mica més lliure que quaranta anys abans. La seva música també hi havia contribuït.
.gif)
