La taula on treballo s'ha convertit els darrers dies en un modest centre d'estudis dylanians, observant els dylanautes, els dylanòfags, els dylanòlegs i els infinits artistes que dylanegen pel món d’una manera o una altra. La música de Bob Dylan és com un pou on es reuneixen personatges radicalment diferents entre si per treure'n aigua. I mai no s’asseca. Un disc que ve d’aquest pou i que he tornat a escoltar al cap de molt de temps és Dylanita, de La Gran Esperanza Blanca. El vaig comprar a la Fira Mediterrània de Manresa, a la paradeta de Comboi, i sona la mar de bé.
"¿Les lletres de Dylan són literatura?", vaig preguntar fa uns dies al poeta David Castillo. És una qüestió una mica absurda, magnificada per l’etern rumor que situa el músic com a futur guanyador del Nobel. Però alguna cosa hem de preguntar... Castillo em va venir a respondre que aquestes categories no tenen gaire importància, que en qualsevol cas som davant de cultura poderosa, i que als Estats Units això ho tenen molt més clar.
I aquesta consideració em va tornar al cap llegint Testimonio en Chicago (Gallo Nero, 2012), un llibre que recull el testimoni del poeta Allen Ginsberg (gran col·laborador de Bob Dylan), en el judici contra els impulsors de les històriques protestes de l’estiu del 1968 a Chicago. Hippies i organitzacions d’esquerra es van concentrar aquell estiu al parc Lincoln mentre el partit Demòcrata feia la seva convenció a la ciutat. La policia i l’exèrcit hi van intervenir; hi va haver sang, però es va acabar jutjant les víctimes en lloc dels repressors.
El geni de Ginsberg amb el seu testimoni –recollit a Testimonio en Chicago– fa d’aquelles actes judicials bona literatura; un gran retrat de com el poder intenta criminalitzar les idees dissidents. Entre nosaltres, en vista del que s’està dient després de la vaga general a Barcelona, aquest llibre és il·luminador, pura dylanita.
Bob Dylan vist per Martin Sharp
.gif)
