Seguim passejant pels paisatges dylanians: estrets carrerons i vastes praderies en forma de cançons. En el capítol anterior havíem escoltat La Gran Esperanza Blanca i llegit el llibre Testimonio en Chicago d’Alen Ginsberg. I avui seguim pel camí i anem a parar a un altre llibre, el primer volum del que ha de ser una trilogia amb les memòries del mateix Bob Dylan: Cròniques volum 1 (Global Rhythm, 2005, traduït per Toni Cardona).
En aquest volum, Dylan parla d’alguns moments de la seva vida, bàsicament l’arribada a Nova York i les gravacions de New Morning i Oh Mercy, tot amanit amb consideracions substancioses sobre l’art, la literatura (és un gran lector), la pintura (no és un gran pintor) i frases tan demolidores com aquestes: “…els cantants de folk podien cantar cançons que eren com tot un llibre però tan sols en uns quants versos. Resulta difícil d’explicar què fa que un personatge o un esdeveniment mereixi una cançó folk. Probablement té alguna cosa a veure amb el fet que el personatge sigui just, honrat i sincer”.
Sinceritat i justícia són conceptes que encaixen bé amb la seva obra, a pesar dels antics malentesos. Passen els anys i, mentre molta música i moltes idees polítiques es van encartonant, l’art de Dylan es va consolidant com una obra de pes universal (la multitud d’artistes que l’han versionat en el meritori disc commemoratiu dels 50 anys d’Amnistia Internacional n’és un nou exemple).Una de les gràcies de Dylan és que estant ben viu funciona com a mite fundacional. No de cap nació ni cap estat, sinó d’un munt de músiques que han anat proliferant al planeta. Bob Marley va sacsejar el reggae trasbalsat pel vent dylanià. I León Gieco, com tants i tants altres, va començar a fer música calcant “Blowin in the Wind”. I va acabar escrivint “Sólo le pido a Dios”, la cançó que plantava cara als militars i acompanyava els desgraciats soldats convertits en carnassa a la Guerra de les Malvines.
.gif)
