Tu i jo hem escoltat el darrer disc de Vinicio Capossela, Marinai, profeti e balene, i hem quedat entusiasmats, xops d’aigua salada. Amb una sensació semblant a la de navegar per les pàgines tèrboles de Moby Dick.
A l’extrem oposat del mar dels Manel, que funciona com un amable teló de fons, costumista i sentimental, en aquest doble àlbum de l’italià hi ha un veritable viatge aigües endins, a l’encontre de perills i d’aventures, de capitans llegendaris i de fantàstiques criatures marines. És ple de cors de mariners borratxos de rom, de vents fantasmagòrics i d’artesanals efectes especials. Hi ha col·laboracions a dojo i s’ha gravat en indrets tan diferents com el Castell Aragonès, a Íschia; els estudis Echotropio de la capital de Creta, Heraclion; la Casa del Jazz, a Roma, i La França Xica, la base d’operacions de CaboSanRoque a Barcelona.
Al primer d’aquests dos discos oceànics hi ha “Pryntyl”, una espècie de fox aquàtic que recorda molt l'“Octopus Garden”, la gran cançó que Ringo Starr cantava amb el seu grup a final dels anys seixanta. El segon disc és molt més curt i encara més introspectiu, amb el capità Capossela definitivament abocat a la caça de la gran balena blanca. Escoltar aquest disc és com nedar al mar o llegir Moby Dick. Cansa, però val la pena.
.gif)
