Records de la Mercè

La situació va millorar considerablement l’any següent en ubicar-se els concerts en un espai que ja forma part de la mitologia rockera de la ciutat: la Recta de l’Estadi. Per a un xaval de 17 anys allò va ser la descoberta del món dels macroconcerts i per la porta gran. Mai he descobert qui era el programador d’aquells concerts, però em trauria el barret i ompliria de petons a qui em va donar l’oportunitat de poder veure The Alarm, Level 42, Wilson Pickett, Dave Edmunds, Long Riders, Los Ilegales, Killing Joke, El Último de la Fila, The Bluebells, The Explorers, Flamin’ Groovies, Graham Parker, 091, Fleshtones, Dave Taylor, Kingsnakes o Kid Creole & The Coconuts en unes nits sense fi, jornades iniciàtiques amb les quals vaig acumular les primeres experiències multitudinàries amb una càmera en una mà i una cervesa a l’altra.
 

L’any 1988 es van traslladar al Sot del Migdia, però no va ser el mateix. Si que vaig poder gaudir de grans concerts: inoblidable el doble cartell amb Willie DeVille i Herman Broode, o els concerts de The Blues Brothers, Stray Cats, Psychedelic Furs o Katrina & The Waves, o l’auge del rock en català amb Sopa de Cabra, Umpah-Pah, Bocanegra o aquell concert de Sau amb tal algomeració de públic i tanta imprevisió que es va cobrar una víctima mortal. Però no era el mateix, es van acabar programant molts grups comercials i la situació de l’espai, al costat del Cementiri de Montjuïc, no hi ajudava gaire. I va acabar morint quan van intentar fer els concerts de pagament. El gran cop de timó que va suposar l’aparició del BAM ara fa vint anys va donar aires nous amb una programació arriscada de grups novells i els escenaris es van deslocalitzar i multiplicar per tota la ciutat. Amb més o menys encert el BAM ens ha anat oferint cada any noves sensacions per anar descobrint, escenari per escenari, apostes de futur i oportunitats per als grups novells, mentre que la programació més convencional i massiva ha passat a mans de les emisores de ràdio més mainstream.
 

Un any més, com he estat fent des del 1983, agafaré la càmera i sortiré disposat a deixar-me sorprendre, a descobrir grups o reafirmar les meves fílies i fòbies. A fer-me seduir per la música de la meva ciutat. Des d'aleshores no he fallat cap any, amb més o menys passió, amb més o menys implicació, amb més o menys feina o anant a més o menys concerts però sempre present a les festes del meu poble: a la meva fillola li van dir Mercè pensant en la bufada del padrí. I com sempre sota el risc d’arribar xop al següent escenari ja que, cal no oblidar-ho, la pluja és l’eterna companya de les festes de la Mercè. Ja se sap que Santa Eulàlia està trista i gairebé sempre plora per haver-li usurpat el patronatge de la ciutat comtal.