La música que sona on arriba el Metro

Pels telèfons mòbils que alguns passatgers posen a tot drap. Però més enllà d'aquestes músiques, fins on arriben les línies, i per tant, fins on pot arribar fàcilment el públic, hi ha una banda sonora pròpia, d'arrel urbana. L'escena segurament la podríem adjectivar de barcelonina i de metropolitana. 

Podem posar-hi els límits al nord amb l'espai La Sargantana de Badalona (Línia 2 lila, Badalona Pompeu Fabra), i al sud amb la sala de concerts La Salamandra de l'Hospitalet de Llobregat (Línia 1 vermella, Avinguda Carrilet). I hi tenen cabuda des de cafès culturals com el Koitton Club, instal·lat a prop del Metro de Plaça de Sants, fins a recintes amb anomenada com la sala Apolo, just al costat de la línia verda, al Paral·lel.  

En aquesta música s'hi mesclen català i castellà, i els ritmes i els estils són habitualment difícils de classificar. És una escena mesclada, canviant, accelerada, que ret homenatge al ritme trepidant d'una gran conurbació urbana que no dorm ni de dia ni de nit.

Té concursos propis, i sobretot, intèrprets que destil·len indefectiblement que provenen de llocs tocats per les línies de metro, entrecreuades per autobusos, rondes litorals o conurbacions urbanes. Podríem parlar de Dani Flaco, que apareix a les parades de Bellvitge. O a l'altre extrem de la línia vermella, a l'estació de Fondo, del colomenc Raul Rojas.

Tots els territoris poden tenir banda sonora pròpia. No només Osona, la Manresa mestissa o el Maresme rumber. El Metro de vegades també connecta músiques amb denominació d'origen.