Enderrock recull per primera vegada el testimoni de 25 grans veus de la cançó en català de tots els temps: des de Maria del Mar Bonet fins a Sílvia Pérez Cruz, passant per Salomé, Núria Feliu, Teresa Rebull, Marina Rossell, Maria Cinta, Guillermina Motta, Carme Canela, Franca Masu, Lídia Pujol, Eva Dénia, Anna Roig, Beth, Maria Rodés, Meritxell Gené, Ivette Nadal, Marta Rius, Big Mama, Bikimel, Rosa Pou, Clara Andrés, Joana Serrat, Maria Coma i Andrea Motis. Us oferim al web l'entrevista ampliada que Enderrock ha fet a la cantant Marina Rossell.
EDR: Després de l'èxit de crítica i públic de Marina Rossell canta Moustaki (Harmonia Mundi, 2011), quins projectes tens per al 2013?
MARINA ROSSELL: Visc la sort que el disc Marina Rossell canta Moustaki s’ha venut als Estats Units, Viena, França, Estocolm... i la gira catalana ha anat molt bé arreu on hem anat: Manresa, Tarragona, Vilafranca, Alcoi... Ha tingut una acollida extraordinària. Ha estat una feina molt gratificant i l’he pogut materialitzar en vida seva. Ell ho pot veure. La comunicació amb Moustaki és quasi diària. Amb la nova tecnologia ens comuniquem sense intermediaris i li envio fotos dels espais, de les proves de so, del públic. Ell està hospitalitzat i tot això són inputs. Ja va ser així fent el disc. Hi ha hagut una comunicació molt fluïda que fa que el concert estigui viu i cada vegada sigui diferent.
EDR: En què canviaran els concerts del 2013?
M.R: Per una banda, la connexió amb el públic sempre fa que “Ma llibertat” la pugui cantar accelerant-la o retardant-la. D'altra banda, tot el 2013 seguiré amb la gira incorporant-hi altres temes, que aquest cop ha escollit en Moustaki (els del disc els vaig triar jo). No sé quants n'hi entrarem perquè la música i el meu ofici és un treball a foc lent. No tinc cap necessitat de fer les coses ràpid en aquest moment de la meva vida. El que m’importa és el camí, el com ho faig.
EDR: Amb quines cançons o amb quin disc et quedaries, dels teus? Què quedarà per a la Història?
M.R: ‘Res quedarà...’ canto a “Queda’t de mi alguna cosa” –que va cantar amb mi Miguel Poveda–, però en Moustaki em deia que era molt pessimista... Mirant amb perspectiva, un dels discos seria segur Clàssics catalans (Harmonia Mundi, 2007), que es va gestar fa dotze anys amb el disc Cap al cel (Harmonia Mundi, 2002). Crec que era un atreviment aleshores gravar “Els Segadors, “El Virolai”, “Rosó” o “La Santa Espina”. Totes són cançons molt connotades, per una banda per haver estat prohibides i per l’altra, per sobreexposició i certa caspa. Ho vaig fer sense vergonya i això m’ho va fer el fet de viatjar fora i veure Catalunya amb perspectiva. A Armènia em van demanar que cantés una cançó religiosa del meu país, en una trobada de cantants de diverses religions. La Noah la tenia claríssima, i jo? A l’hotel em va venir fil per randa “El Virolai”, me’l sabia de memòria dels temps d’estar al poble, a la Gornal, que ens el feien cantar cada dissabte. Fins al concert del Liceu, en vaig anar sumant una carretada. L’altre disc important és el de Moustaki. Ell diu que les cançons amb la veu de la Marina tenen una altra pàtria, i la meva pretensió és que sigui l’aportació per tal que les seves cançons traduïdes entrin a la memòria col·lectiva catalana com hi han entrat “La vall del riu vermell” o “No serem moguts”, per la feina que van fer el Grup de Folk.
EDR: Quin ha estat i quin és el paper de la dona a la cançó popular catalana?
M.R: Jo em remeteria a la cantant lírica Conxita Supervia i Pascual (Barcelona, 1895 - Londres, 1936). És una llegenda i està oblidada avui, tot i que s’han conservat algunes cançons recuperades dels discos de pedra. Tenia un aire de la Carmen Amaya. Per a mi, la persona que em marca definitivament és Teresa Rebull. La vaig conèixer abans de cantar, quan feia d’infermera, per mitjà de l’Enric Frigola, que estava a Als 4 Vents. Amb Rebull vaig conèixer una cantant i una dona que havia visut la guerra civil, ella em va explicar com va viure la guerra a Barcelona, l’exili, el maig francès i la resistència. I “Paisatge de l’Ebre” potser és l’única cançó d’aquells anys que parla de la guerra civil. Gent com Rebull, Georges Moustaki, Paco Ibáñez, Ovidi Montllor, José Antonio Labordeta m’han format, m’han explicat, són la meva àgora. Hi he vist una èpica, les seves cançons tenen gust de terra. I després hi ha qui em va obrir el cap, d’una manera més sofisticada, i van ser les cançons de treball cantades per Maria del Mar Bonet. Unes cançons rudes es podien fer elegants, directes i meravelloses!
EDR: Quines són les veus referencials per a tu més clares i per què?
M.R: Per mi els clàssics i els flamencs m’interessen molt. Des d’Enrique i Estrella Morente –i Miguel Poveda, que és excepcional–, fins a Kiri Te Kanawa, o en el món del pop Ricky Lee Jones, PJ Harvey o Marianne Faithfull. Tots tenen una profunditat, hi ha un fons i m’hi fixo, on posen la llum. Perquè cantar no és només tenir una bona veu, és com la utilitzes, com matises. Jo he estudiat molt el fraseig.
EDR: A qui o a què deus el fet d'haver cantat i compost tu?
M.R: A la necessitat biològica d’expressar-me en primera persona, parlar ‘del meu jo més pur’, que canto a “Màrmara”, des de dintre.
EDR: Tens o has tingut avantatges i/o inconvenients pel fet de ser dona a l'hora de cantar?
M.R: Sempre hi ha un matís... Sempre una dona ho té pitjor en tots els gremis, en tota l’esfera emocional de tots els oficis. Pel fet de ser dona, hi ha alguna cosa que et fa estar en un estat d’alerta que en els homes no els veig. I noto un petit gran retrocés als mitjans de comunicació, on no hi ha ni molt menys la paritat que havíem aconseguit. Hi havia com una obligació ètica, però avui dia sembla que quan més avancem en la democràcia, menys n’hi ha.
EDR: En què creus que has crescut més artísticament durant tota la teva trajectòria?
M.R: El meu ofici, el de cantant, l’he agafat amb les dues mans. Sense por d'embrutar-me-les. Irrigo l’orella, escolto, formant-me, viatjant, anant a concerts... Tinc agraïment al meu ofici, conèixer gent... Cada dia, i més amb Spotify, em poso un disc dintre meu. Tot ho passo per aquest tamís, aquest garbell. Jo que vinc de pagès, als nens ens feien treballar, però el pare no parava. Però després tens el goig del préssec de Sant Joan madur. Jo vinc d’aquesta llopada i tot ho he aplicat al meu ofici.
.gif)
