Repassar els discos de l’arxiu és com obrir calaixos tancats des de fa temps. Els records s’apilen, cada cançó té un moment i un espai. Records amagats, discos que no saps ni que tenies, olors que s’escapen, moments oblidats... en definitiva la força emotiva de les cançons. I entre els discos als quals aquest estiu he tret el dit de pols que els cobrien hi havia Sol i, sobretot, Respira d’Els Pets. De nou els records, les nits de concerts, els petons robats, les històries que amaguen aquell parell de rodanxes de plàstic van tornar a la vida, van recobrar de nou el sentit pel qual van ser creades: per ser escoltades i gaudides en tota la seva dimensió amb la immensa sort que significa no haver perdut en cap moment la qualitat del so, mantenint l'essència amb què van ser creades.
Tornar de vacances i al cap de pocs dies poder ser oient d’excepció de les noves cançons dels de Constantí empaquetades a L'àrea petita ha estat tot un luxe. Ha estat com retrobar-se amb un vell amic, tornar a compartir il·lusions i històries. Saber com els va als de la colla, reconeixe’t en algun dels cors esmicolats o en les esperances trencades que sempre sorgeixen de la ploma de Lluís Gavaldà. Agafant una frase d’“Aquest cony de temps”, les cançons d’Els Pets no deixen de ser un mirall i “el que veig no menteix i m’espanta”. L’àrea petita ens serveix sobretot poder afegir una dotzena de raons més per seguir admirant aquell grup que ja em va sorprendre quan el vaig veure per primer cop el Nadal de 1990 a la sala Zeleste del carrer Almogàvers (actualment Razzmatazz). Ens trobem davant un d’aquells discos estranys —i que ja no se’n fan tants com voldríem— en què gairebé totes les cançons podrien ser singles en potència. Cançons que molts grups donarien mitja carrera per poder-les compondre.
El final de pur nouthern soul i amb una secció de vents que ja li agradaria signar a Van Morrison a “Un tall de sídria”, el pur homenatge a The Who a l’inici de “Reprenc el vol”, els Beatles més somiadors a “Calaixos que no obriré”, l’agredolça melodia de “No n’hi ha prou amb estimar-se molt” que a mi em recorda molt Randy Newman; l’homenatge a “The Partisan” de Leonard Cohen en forma de "Romanço" cantat per Joan Reig i Maria Rodés, o possiblement la millor cançó del disc, “Blue tack”, una melodia que va esfilagarsant-se, creixent i fent-se gran a cada audició tal com passa en els millors moments del cançoner d’Elvis Costello. Moments per emmagatzemar als calaixos dels records i anar-los assaborint cada cert temps ja que no tenen data de caducitat.
.gif)
