Que no s’apagui aquest so

Explicaven els meus pares que un estiu a Torrelles de Llobregat van estar vivint a casa nostra un parell dels germans Fortuny quan eren uns marrecs. El teixit social de Sants feia que tothom es conegués i que el nom de l' Elèctrica Dharma i dels germans Fortuny estés sempre present. I quan tot just entrava a l’adolescència vaig demanar a la meva germana que m’acompanyés a veure l' Elèctrica Dharma i la Cobla Mediterrània al Palau de la Música el desembre de 1981, a la setena filera de la platea. Aquell va ser el meu primer concert i va constituir una experiència única i iniciàtica que es va convertir en la primera d’un milió de nits de rock i la primera topada contundent amb l'univers de la Dharma .

Quan el disc al Palau va sortir al carrer, vaig anar perquè em signessin el programa del concert a les antigues Galerias Preciados. Per la quantitat de gent que hi havia davant i darrere meu, crec que aquell va ser l’únic autògraf que van firmar. L’experiència en viu la vaig repetir als concerts de Catalluna (1983) i dels 10 Anys de Resistència (1986) al Mercat de les Flors. La mort de l'Esteve em va agafar per sorpresa quan treballava en un restaurant familiar. Un cop dur i difícil.

 

El meu primer contacte fotogràfic amb els germans Fortuny no va ser però fins a l'any 1990 en el seu retorn als escenaris i dins el marc de les Festes de Sants compartint cartell amb Los Rebeldes . Des d'aleshores els he pogut fotografiar en més de vint concerts diferents per tot el país. I algunes vegades treballant per ells i compartint hores, escenaris i camerinos, fent-me sentir sempre com un més de la família. No em van posar mai límits als seus concerts ni hi havia cap línia vermella per creuar. Els camerinos i l’escenari eren també la meva casa, i així m’ho van fer sentir sempre amb un somriure de complicitat.

 

Viure al mateix barri feia que les trobades amb el Josep fossin habituals, ja fos comprant al mercat de Sants o veient-lo tot orgullós passejant al seu nét Jonàs. El mateix nét a qui li va regalar una bateria quan tot just podia agafar alguna baqueta amb les seves manetes.

 

Ahir va ser un dia molt dur, massa potser. Però no fem que la tristesa apagui aquell so.