ENDERROCK: Què vas anar a buscar a Berlín?
MARIA COMA: Volia fugir de la rutina, les distraccions, de les xarxes socials, aïllar-me de tot això i aprofitar el temps d'una altra manera. No vaig triar Berlín per casualitat, ja tenia una connexió amb la ciutat i moltes ganes d’anar-hi a viure. Durant la gira del Magnòlia hi havia fet cinc concerts i hi tenia alguns amics. No era un lloc nou del tot i a més hi he estat sempre molt bé. A part que no és una ciutat cara, hi puc trobar calma, silenci, espai, però també hi ha molt de moviment artístic, gent de tot arreu, molt creativa, activa, lliure i amb ganes de compartir el que fa.
EDR: L'ambient creatiu de Berlín és més lliure que el de Barcelona?
M.C: Sempre he tingut la sensació de fer el que m’ha vingut de gust, però allà aquesta sensació es multiplica, ja que efectivament a Berlín es nota que tothom se sent molt lliure de fer el que li ve de gust, i això et dóna encara més sensació de llibertat. No vull dir que aquí o a altres llocs no et puguis sentir lliure de fer el que vulguis, és clar que sí, però veure i conèixer gent amb inquietuds artístiques diverses t'obliga a preguntar-te de manera més directa qui ets tu i què tens a dir. L’experiència ha estat intensa i enriquidora.
EDR: Per gravar el disc, però, te'n vas anar a una masia del Berguedà. I de nou has treballat amb Pau Vallvé.
M.C: Aquesta gravació, igual que el procés de composició, ha estat un procés molt intens. He disfrutat moltíssim i no canviaria res de com ha anat, perquè he après moltes coses i crec que he pogut treure, juntament amb el Pau, el millor del que era en aquell moment. Gravar al Berguedà, en una masia i al nostre ritme, ha estat com gravar a casa, als orígens, en un lloc on he crescut i viscut moltes coses des de petita. Ho hem gravat de nit, perquè és quan es crea un clima més tranquil i pots arribar a un estat més relaxat, semblant al que tenia quan vaig estar a Berlín componet el disc.
EDR: Per què no gravar en un estudi convencional amb més recursos?
M.C: Crec que ja comença a formar part de la meva manera de fer el fet de no gravar en un estudi. Gravar és de les coses que més m’agraden al món, i sobretot gravar en llocs que no són estudis. Tot el procés d’arribar, portar el material, decidir amb què es grava, on, escoltar la sala, l’instrument... És un enorme plaer i em diverteix molt.
EDR: El disc es diu Celesta, com un instrument clàssic. Vol sonar tradicional i modern alhora?
M.C: És un disc en el qual he volgut jugar amb pocs elements, gairebé tot tocat per mi i pel Pau, a diferència del Magnòlia, en què vaig escriure arranjaments perquè toquessin també altres instrumentistes: hi havia quartet de corda, vents, contrabaix... Aquesta vegada he volgut fer un disc més buit, despullat, on el silenci també hi té un paper important. Es tracta de transmetre sensacions, que al final és del que vivim tots. Tant és si la partitura és més o menys complicada, tant és l’idioma, l’instrument o el lloc. L’important és que amb la combinació d’aquests elements acabis creant el so que transmetrà “allò”, de manera que hi hagi espai per a la persona que ho escolta, a part que n’hi hagi per a la que ho toca.
EDR: Com has treballat les lletres?
M.C: He fet un procés diferent de com ho havia fet fins ara. Les he escrit totalment separades de la música, treballant-les independentment, i fins que no les he donat per acabades no hi he posat música. Volia fer lletres que per si soles m'agradessin, com a text.
.gif)
