No es pot dir que el meu seguiment a Lou Reed hagi estat complert i exhaustiu, per coses del destí. Quan l’any 1996 va actuar al Doctor Music Festival d’Escalarre, just aquell dia vaig haver d’anar al casament d’un familiar, i quan una dècada després va actuar al Primavera Sound vaig haver d’absentar-me per l’empitjorament de la salut del meu pare. Sí que vaig ser a la presentació de New York (Sire, 1989) al Velòdrom d’Horta, un concert al qual vaig anar a 'currar' (repartir octavetes a la porta), però on vaig entrar la càmera d’estranquis i vaig disparar entre el públic. Més endavant el vaig veure al Palau de la Música (sense càmera) l’any 1992, i a la Catedral a les Festes de la Mercè el 1998 amb totes les inoportunes cadires passant per sobre els caps dels assistents que van fer petita la plaça. A l’edició del 2004 del FIB ens va marejar fent-nos anar amunt i avall pels hotels de Castelló per una roda de premsa que va convocar i que es cancel·lava contínuament. Finalment la va fer al recinte del festival. Va sortir amb cara de pocs amics, sense somriure (habitual en ell) i donant respostes seques i enfadoses. Ningú va entendre res.
El periodista Ignasi Julià em va demanar imatges per a la seva reedició de la biografia de la Velvet Underground, Feed-Back (Munter Records, 2008), i li vaig fer un recull del bo i millor que tenia. Em va demanar permís també per enviar-les a Lou Reed. La sorpresa va venir quan les vaig veure a la seva web penjades a l’apartat “Live Barcelona”: la foto corresponent al seu concert amb Laurie Anderson al Teatre Grec del 2002 apareixia manipulada i editada amb la inscripció “I look to wierd! Machine man strikes again”. Resulta que l’home que va caminar pel cantó salvatge, aquell que dedicava cançons al seu dealer, a transvestits i prostitutes també tenia el seu cantó narcisista i presumit.
.gif)
