Fins i tot, cap a la meitat dels anys vuitanta del segle passat era percebut com inapropiat emprendre algun tipus de projecte artístic que tingués com a objectiu posar sobre la taula alguna situació que recordés qualsevol mena de conflictivitat. En l’àmbit de la cançó, la que encara es podia considerar com una prominent i recent fornada de cantautors havia passat de la centralitat atorgada per la cultura antifranquista a una marginalitat creixent. Tal com es diu actualment, la cançó d’autor compromesa políticament ja no era quelcom cool.
Als anys vuitanta i gairebé tots els noranta no hi havia espai per uns artistes que s’havien implicat en el procés de derogació del franquisme. Eren temps per a una suposada “modernitat” que prioritzava la diversió i, en conseqüència, les actituds frívoles i la banalitat regnaven arreu. Els songwriters formaven part d’una altra època, sovint titllats de dinosaures en procés d’extinció. Semblava que allà on hi havia, encara que tan sols fos un petit indici, de compromís polític no hi podia haver art. De fet, aquesta percepció –que d’altra banda sempre ha existit– afectava, podríem dir, tota l’esfera artística i cultural. Les restriccions al fet de referir-se a un passat recent controvertit i amb molts plets per resoldre estaven a l’ordre del dia. Tampoc, cal dir, no hi havia quasi cap escletxa per on introduir algun tipus de crítica social a l’estat de les coses del present. Amb l’excepció d’alguns grups de rock radical, que havien abraçat les actituds de les restes del moviment punk, el predomini de l’escapisme i el presentisme eren absoluts. D’alguna manera, l’oblit va esdevenir el rei de la nit de la transició a la democràcia. Recordar aquell moment és retornar a una situació en què no semblava possible, ni necessària, un tipus de cançó que recollís les preocupacions polítiques de la gent.
De sobte, a final de la dècada dels anys noranta, un moviment social força ampli maldava per treure a la llum episodis del passat immediat que havien romàs irresolts. A través d’un exercici de “memòria històrica” reapareixien en l’esfera pública, entre molts altres, assumptes tan cruents com les fosses comunes amb milers de cossos sense identificar, la indignitat dels llocs reservats als cementiris on reposaven altres milers de persones ajusticiades “sense justícia” pel franquisme, els nens desapareguts –i en aquests cas també hem de parlar de milers– en ser arrabassats als seus pares naturals condemnats per haver fet costat a la República derrotada, o l’oblit d’una part considerable del país en els camins incerts de l’exili. Un catàleg d’horrors amagats, mig coneguts, sense parangó a l’Europa democràtica. Es tractava d’unes qüestions tan corprenedores que quasi era impossible que no fossin tingudes en compte des de l’àmbit artístic. A banda del posicionament moral a què obligaven com a ciutadà, es tractava d’una matèria primera única, d’un possible gran atractiu per als camps literari i cinematogràfic, i, per què no, també com a hipotètica font inspiradora de bones cançons. Evidentment, el perill de l’explotació frívola de les emocions i passions hi era ben present, i hi continua essent.
Tot amb tot, no resulta agosarat afirmar que durant la primera dècada del segle actual es va produir la revifalla d’un compromís, en unes condicions diferents de les dels anys setanta, que s’ha plasmat en el fet que determinades expressions artístiques s’han proposat contribuir en la restitució d’una memòria democràtica que havia estat bandejada. Cal remarcar, però, que tampoc no han estat molts els artistes que han optat per aquest camí. No és fàcil trobar l’equilibri i l’harmonia que permeten evitar el pamflet. Malgrat tot, hi ha prou casos que ens permeten subratllar que la “memòria” i la crítica ja no són, a hores d’ara, un objecte no identificat en l’òrbita de la producció cultural. Els treballs de Joanjo Bosk dels darrers anys estan en aquesta tessitura, en què cançó, història i compromís cívic van de la mà en el foment de la consciència democràtica, sense que això sigui en detriment del talent artístic.
Jordi Font Agulló
.gif)
