Vinya adormida, pedra i atzavara;
en el coster jeuen els fils de l’art
i les escates de la lluna clara
pinten d’argent el tremolí del mar.
Aquí fineix la fila de casetes,
arrenglerades com els vells llaguts;
finestres de gairell, portes estretes,
llums que vacil·len, dolces quietuds...
Una mica de boira que s’estripa
en el penyal llunyà i esfereït.
Ran d’aquell bot hi ha una ombra i una pipa
i una veu que gemega: «Bona nit.»
Agres amors d’un gat i d’una gata,
i un gos que flaira tuf de peix passat...
Damunt del poble el campanar de plata
i la lluna plorant de soledat.
Dins les herbes remor de grill i aranya,
i en el cafè remor de sis o set
que han begut quatre dits de rom i canya
i ara ja no caminen gaire dret.
La nit va ronsejant... Toca la una.
La boira s’ha venut els últims vels;
darrera el puig ja s’ha encongit la lluna
i de la fosca van sortint estels.
La mar ja no té escates platejades:
li resta un lluïssor mig apagat;
s’ennegreixen finestres i teulades;
la platja sembla un cor abandonat...
Ara es veu com arriben quatre cues
de pescadors. S’acosten llavimuts,
braços arremangats i cames nues;
entren a l’aigua, i armen els llaguts.
La nit, tan estrellada, és com un tàlem:
diamants, i perletes, i safir...
Freguen els rems la fusta de l’escàlem
i l’aigua fa una mena de sospir.
S’enduen aquest tros de fusta vella
que té el ventre guarnit de sal i greix;
surten del Port i van cap a Cernella
amb l’esperança de que hi hagi peix.
El cafè ha esdevingut ben solitari,
però encara ens atrau els cinc sentits,
i un hi camina per si pot trobar-hi
un got de canya i un escanyapits.
Beneït sigui el fum i la beguda,
i les estrelles d’aquest to lluent,
i aquesta calma fosca, densa i muda
que ens endormisca delicadament
i ens posa un punt d’agror, guaitant la dèria
dels qui amb el rem van pentinant la mar,
i amb les butxaques plenes de misèria
segueixen els calvaris de l’atzar.