Larirà

Era per l'abril, per un caminet,
larirà, lindaina,
per un caminet dolçament estret,
on cantava el grill i el llacsó floria,
vam pujar al bosc de bon matinet
quan el sol eixia.

Vora d'una font, sota un roure vell,
larirà, lindaina,
sota un roure vell on el passerell
refilant son cant el seu niu teixia,
vàrem descansar sobre un escambell
d'heures i falsia.

Dúiem per company un poeta amic,
larirà, lindaina,
un poeta amic, un autor antic,
docte en lleis d'amor, mestre en poesia;
en ses rimes d'or jo aprendré bon xic,
i a tu no et doldria.

I en la dolça pau d'aquell lloc desert,
larirà, lindaina,
d'aquell lloc desert olorós i verd,
mentres reia el sol i la font corria,
el llibre a tos peus esperava obert,
mes ningú el llegia.

Vam estar molt temps? Mai ho podré dir,
larirà, lindaina,
jo només puc dir que no el vaig llegir,
que en tos ulls només vaig llegir aquell dia,
i que mai he après, guarda'm de mentir, tanta poesia.
Amb el suport de: