Està tronant a fora, enllà del doble vidre
on xoquen insistents milers de gotes d’aigua
que volen entrar a casa com vols entrar-hi tu
quan proves de calmar la set que duc als llavis.
Quin repte dir-te passa, espera dins amb mi
que acabi la tempesta. Quin repte la conversa
que no creua el cristall i ens deixa xop el cos
desafiant el temps, la resistència dels batents.
Però seguim aquí sense buscar aixopluc
perquè ara sí, ja ho hem après: tu i jo sabem
que aquest silenci nostre té una escletxa
per on potser s’hi filtrarà dissolt en l’aigua
el gest que ens digui més que qualsevol paraula.