La gran dolor que llengua no pot dir

La gran dolor que llengua no pot dir
dels qui s’ veu mort é no sab hon irá
no sab son Déu si pera sí l’ volrá
ó si ‘n infern lo volrá fér bollir.
Semblant dolor lo meu esperit sént
no sabént que de vos Déu ha ordenat
car vostre mal ó be á mi es dat
del que hauréu jo ‘n seré sofirént.

Tu, esperit, qui has fet partimént
ab aquell cos qual he jo tant amat,
vingués á mi qui só passionat
duptant estich ferte rahonamént.
Lo lloch hon es me fará cambiar
d’ entenimént de có que ‘t volré dir
goig ó trist per tu he jo complir
en tu está quant Déu me volrá dar.

Pregant á Déu les mans no ‘m cal plegar
car fet es tot cuant li pot avenir,
si es al cel no ‘s pot lo be ‘sprimir
si en infern envá n’ es mon pregar.
Si es axí anúllam l’ esperit
sia tornat mon esser á no-res
é majorment ‘s en lloch tal per mi es
no sia jo de tant adolorit…

Tu, esperit, si res no ten defén
romp lo costum que dels morts es comú,
torn’ en lo món é móstram qu’ es de tu
lo teu esguart no ‘m donará espavén.
Amb el suport de: