Prou
S’amaguen crits darrera els arbres.
El sol abaixa tant la veu
que ja se sent la de les coses.
Un vent morat
ve de la freda, agrumollada sang
vespral i passa per l’escletxa
que sóc, sols una escletxa
que vibra i fa
remor de buit.
Estic cansat. Les bèsties que em servien,
pujades amb esforç,
com per eixam s’han esvaït.
L’arment que posseïa
vaga flotant cap per avall pels aires.
El corral està buit.
M’assec a terra i ploro
rosegant-me els punys.
Que ningú no s’acosti.
