Des de l'abisme

Dante Alighieri - Joan F. Mira
Plora el violí, obscura melodia
ressonant pels racons d'aquest abisme.
Ni les formes coneix ja el cubisme;
plora el violí: si mor l'art, mor el dia.

Nostre propi foc crema l'alegria
mentre el fum respiram, complex sofisma;
les cendres esnifam, pervers cinisme;
ploren les pedres per la mort del dia.

Que esclati la consciència adormida.
Que esclati la puresa oprimida.
Que cremin les cadenes que ens corrompen;

que cremin, que les nostres vides rompen
i hem de salvar el sonet que interrompen.

De la vida l'essència respira;
respira submergida en l'escòria,
respira sanglotant sense memòria,
respira mentre l'ànima expira.

Mor la nit, mor el dia, i mor ple d'ira;
mor l'art, que passarà a la història,
ocuparà el seu lloc la gran cabòria
que alimentarà un nin que a res no aspira.

Que esclati la consciència adormida.
Que esclati la puresa oprimida.
Que cremin les cadenes que ens corrompen;

que cremin, que les nostres vides rompen
i hem de salvar el sonet que interrompen.

Que esclati la consciència adormida.
Que esclati la puresa oprimida.
Que cremin les cadenes que ens corrompen;

que cremin, que les nostres vides rompen;
que cremin, que el sonet que interrompen
podrà llavors ser lliure de per vida.
Discos
Xarxa, Lluny d'aquesta riba (2015)
Amb el suport de: