Manel han despertat admiració i enveja –sana o insana, segons el cas– a parts iguals en el sector musical. Però, què ha provocat la seva popularitat? Existeix una fórmula màgica per triomfar en el mercat català? Hi ha qui ho atribuirà a aquell no-se-què indefinible i a la màgia de les cançons. Però hi ha altres factors que hi contribueixen. Descobrim les 10 claus de l'èxit de la temporada.
1. Orgull cumbaià
L’esperit cumbaià està ben arrelat a Catalunya, tot i que amb el pas de l’adolescènia a la joventut molts xavals passin pàgina respecte a les seves arrels al cau o a l’agrupament escolta. Manel viuen aquesta realitat de manera desacomplexada: és el primer grup que permet a la seva audiència ser cumba i moderna a la vegada. Escoltar indie-pop i cantar rondalles. A l’hora de citar referències la premsa esmenta Herman Düne, però és ben clar que l’empremta de Xesco Boix i el Grup de Folk també hi és notòria. El quartet sempre s’ha mostrat molt esquiu a l’hora de citar les pròpies influències, però el passat 19 de març, per exemple, els vam poder veure en l’homenatge a en Xesco realitzat al CAT de Gràcia, i també apareixen al DVD documental Vull ser lliure, que es va encartar amb l'Enderrock de juliol [del 2009].
2. Les xarxes socials
Manel ha emprat internet com una de les principals armes de difusió de la seva proposta. El baixista Martí Maymó administra el grup de seguidors que tenen a Facebook (més de 5.200 membres). El mateix Maymó és qui envia puntualment les convocatòries de tots els concerts als admiradors del grup. Maymó gestiona també el MySpace de Manel (<www.myspace.com/gatmanel>), que ha arribat a superar la insòlita xifra de 867.000 visites i 2.500 amics. De fet, Manel no té espai web: el domini <www.manelweb.com> condueix l’usuari al MySpace. Al YouTube, la cançó “En la que el Bernat se’t troba” ja ha assolit els cent mil visionats.
3. Finalistes del Sona9
Ara pràcticament ningú se’n recorda, però l’aventura de Manel va començar amb la seva participació al concurs de maquetes Sona 9 del 2007. El coordinador del concurs, Ferran Amado, recorda que el primer bolo del grup va ser en el marc del mateix certamen, el juliol del 2007 al festival Paupaterres, en un dels concerts preliminars. Durant el concurs també va néixer “El bròquil”, la versió de “La tortura” de Shakira i Alejandro Sanz que s’ha convertit en un clàssic de molts dels directes de la banda i que van realitzar per superar una de les proves del jurat. Per al Sona 9 també van haver de musicar el poema de Maria Cabrera “Jonàs”, una peça que no han recuperat posteriorment.
Manel va arribar a la final del concurs, celebrada el 22 de novembre del 2007 a la sala Razzmatazz, a Barcelona, on van havcer de competir amb els rockers The Gruixut’s i la cantautora Bikimel. Van quedar en segona posició: es van endur el Premi Joventut, dotat amb la quantitat de 6.000 euros, que els van permetre enregistrar el seu primer disc, Els millors professors europeus (el segon el podran gravar també gràcies a un altre premi: el Puig-Porret 2009, dotat amb 10.000 euros, i atorgat per la premsa musical catalana). Aquell any, però, el Sona 9 se’l van endur The Gruixut’s gràcies a la potència del directe. Els qui hi eren recorden que la decisió de l’ampli jurat, format per una vintena de persones vinculades al món de la música, va ser d’un frec a frec entre les dues formacions. Segur que més d’un s’ha penedit del seu vot a posteriori.
4. Per a tots els públics
El grup ha aconseguit facturar una proposta prou oberta i ‘comercial’ per connectar amb tota mena de públic, tant el que habitualment escolta música en català com el que no. En aquest sentit, segueixen el camí engegat per Antònia Font. A més, una altra de les claus és que, a diferència del que sol passar amb la majoria de grups catalans, Manel arriben tant al públic adolescent com al més adult. I no tenen vergonya de versionar alhora Pulp o Els Pets. El bateria del grup de Constantí, Joan Reig, assegura: “Per sobre de tot han gravat un àlbum excel·lent de principi a final. Té uns arranjaments vocals i de corda molt bons. Hi veig influències de Sisa, aquest surrealisme naïf tan català”.
5. El quart poder
El fenomen Manel no s’hauria esdevingut si el grup no hagués trobat d’entrada un ampli ressò en els mitjans de comunicació, un fet que es no pot desvincular de l’aposta promocional realitzada pel seu segell, DiscMedi, que va tenir l’habilitat de ‘caçar-los’ en el moment oportú. També de revistes com Enderrock, que els va posar a la portada tan bon punt va sortir el disc.
A més d’això, la flor i nata de la crítica musical s’ha rendit als autors d’Els millors professors europeus com no ho havia fet mai a cap altra banda que cantés en català. Començant per aquesta revista –el primer dels molts guardons que ha obtingut Manel va ser el Premi Enderrock al millor disc de pop-rock 2008– i seguint per signatures referencials del ram. Exemples: Luis Hidalgo (El País): “El debut més esperançador des que Antònia Font va reiterar que el pop en català podia anar més enllà dels llocs comuns”. Nando Cruz (El Periódico): “Manel sonen frescos, casolans i il·luminats a l’escriure lletres”. Esteban Linés (La Vanguardia): “Elaboren els textos amb aquella quotidianitat, col·loquialisme i tradició popular oral que els fa sonar frescos, genuïns i creïbles”. Fins i tot Jordi Basté, conductor d’El Món a RAC 1, es mostrava orgullós “d’haver tocat la pandereta amb els Manel”.
Cal tenir en compte que el cantant del grup, Guillem Gisbert, és periodista de formació i té certa experiència en el sector. Va ser becari a El Periódico, segons explicava en un article el periodista d’aquesta capçalera Rafael Tapounet: “Els qui vam tractar Gisbert en aquell temps el recorden com ‘un tipus peculiar que escrivia molt bé’. Em produeix una sensació estranya saber que algú les cançons del qual m’han arribat tan endins va estar treballant cada dia i durant mesos a escassos metres sense que en sapigués res. Ho sento, Guillem”. Per cert, segons explica Tapounet –que també és músic: toca la bateria amb Los Carradine–, un altre becari d'El Periódico amb força experiència en el sector musical és Raül Fernández, Refree. Déu n’hi do quin planter el del Grup Zeta...
Manel al Sona 9 de l'any 2007 Foto: Carles Rodríguez
6. Un peu al pop i un al folk
Pop o folk? El director del programa Rodasons de TV3 i cap de redacció de la revista SONS, Ferran Riera, diu que “fan servir el pop però tenen una sonoritat acústica que de vegades els podria apropar a la música per a infants”. El crític d’El Periódico i col·laborador d’Enderrock Jordi Bianciotto afirma que “no són uns grans coneixedors de la tradició, però n’agafen idees i les introdueixen en cançons de format pop”. I Joan Reig fa aquesta reflexió: “És curiós perquè versionen un tema d’Els Pets, ‘No t’enyoro’, que vam fer amb un ritme gairebé punk, tirant a Lemonheads, i ells en canvi la fan molt més folkie. Molta gent deia que Els Pets érem antics i cumbaiàs i ara xalen amb el mateix tema però amb arranjaments que tècnicament són més arcaics. M’encanta!”
7. La importància de dir-se Vallvé
L’ecosistema familiar de Manel està molt vinculat a la música, i ja se sap la importància que té mamar-la des de petit. El bateria de Manel, Arnau Vallvé, és el cosí d’un altre Vallvé il·lustre: Pau Vallvé, conegut pels seus discos com a Estanislau Verdet o amb la formació u_mä. La vinculació entre cosins és estreta: l’Arnau ha estat el bateria de la darrera gira de Verdet, una tasca que ha compaginat amb Manel i el seu conjunt de versions Se Atormenta una Vecina. El clan Vallvé té el seu feu en un petit llogaret: la Guàrdia Pilosa, a l’Alta Anoia, que han reconstruït gairebé a mà en trobades familars. Manel hi va realitzar un concert gairebé clandestí el passat 30 de maig coincidint amb la Festa Major –estava anunciat al seu MySpace però van retirar la data per tal d’evitar aglomeracions–.
8. Un mànager multimèdia
Una altra de les claus de l'èxit d’un artista és el mànager. El grup es va autogestionar els bolos fins a final de l’any 2008, però a partir de la sortida d’Els millors professors europeus els van començar a sortir diversos pretendents. L’escollit va ser Gerardo Sanz, periodista musical vinculat a Rockdelux, que ha combinat la faceta amb la seva tasca com a mànager. Sanz dirigeix la divisió musical de Fila 7, empresa del Grup Mediapro, encarregada de la producció d’espectacles teatrals que també té un peu a la indústria musical. Així, el grup multimèdia dirigit per Jaume Roures ha assumit la gestió de tots els concerts de Manel, que a hores d’ara ostenta ja un catxet més que respectable –que ha incrementat fins a tres vegades en només un any–, i una agenda rècord que en temps de ‘crisi’ ha contractat 68 concerts el 2009. Fila 7 també gestiona Antònia Font, Joan Miquel Oliver i Sisa. A més, Manel ha restringit entrevistes i ha limitat concerts a Catalunya, mentre negocia amb un segell multinacional.
9. "Gent normal"
La capacitat de connectar amb el públic rau també en l’actitud dels membres de Manel. No és casual que una de les versions que fan en directe sigui “Gent normal” (“Common People”) de Pulp: Gisbert, Padilla, Maymó i Vallvé són els típics paios que et trobes al bar fent un tallat o al forn comprant el pa. Són el gendre perfecte, ‘el pare modèlic que volen les filles’, vaja. Tot plegat ho completen amb certa actitud desmenjada quan els pregunten pel seu èxit —solen posar cara de ‘no sap, no contesta’— i fins i tot per la decisió de no concedir més entrevistes, presa davant l’allau mediàtica de la passada primavera. Jordi Bianciotto apunta una dada que, segons diu, “potser pot semblar frívola però és molt significativa” –i que ha estat ratificada per altres agents artístics–: “Manel és un grup que agrada molt a les dones”. De fet, Roger Padilla fins i tot té una pàgina de fans al Facebook! Els guapos són els raros?
10. La fi dels prejudicis
No hem d’entendre l’èxit de Manel com un bolet que hagi sorgit en un camp erm. Durant els darrers anys els Països Catalans han viscut l’eclosió d’una nova escena de bandes d’esperit indie, l’anomenat boom del ‘pop català’, que ha trencat molts dels tòpics associats, començant per l’èxit inapel·lable d’Antònia Font i seguint per grups com Mazoni, Sanpedro, Mishima o Glissando*. Diu Joan Reig: “El públic s’obre i trenca els prejudicis. M’omple d’alegria que puguem tenir hypes com Manel i que no siguin flor d’un dia”. El seu èxit és palpable quan la seva popularitat s’expandeix al futbol i a la política: Pep Guardiola els convida al Camp Nou i anuncia que la banda sonora del Barça 2009-10 serà Manel, seguint l’estela de Coldplay; el president del Parlament català, Ernest Benach, se’n declara fan i en penja fotos al Twitter; el president d’ERC, Joan Puigcercós –i altres diputats–, els cita quan parla de l’Estatut –‘ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí’–, i... ja surten al Polònia.
+1. Ukelele: l'instrument de moda
El so de l’ukelele és un dels trets diferencials de Manel. Aquest petit guitarró tradicional de Hawai, parent pròxim del cavaquinho portuguès, causa furor en la nova fornada de pop-folk indepenent. El van popularitzar fora de Hawai artistes des de Marilyn Monroe fins a Jimi Hendrix, Artie Shaw, Neil Young o Brian May. Actualment l’empren Beirut, The Magnetic Fields, Dent May, Jon Brion... i a casa nostra, a més de l’èxit de Manel, l’ukelele triomfa amb els grups de pop Sedaiós, Samitier, Mishima o Anímic, el cantant i compositor Jordi Maranges i els Sidral, uns autèntics freaks de l’instrument; els grups de rock minimalista Don Simón & Telefunken i CaboSanRoque, l’universal Pascal Comelade, el Pau Riba de Jo, la donya i el gripau (Edigsa, 1971) o el grup de Xesco Boix. I, esclar, en l’escena folkie, on el toquen De Soca-Rel, Youkalis o La Tresca i la Verdesca. Ara bé, l’ukelele català seria el guitarró, del qual és un gran exponent Tòbal Rentero, músic habitual de Pep Gimeno ‘Botifarra’. Aquest estiu l’instrument ha arrasat a les botigues de discos britàniques, i s’han celebrat les primeres edicions de festivals d’ukelele a Londres i a Dublín.
Manel al Sona 9 de l'any 2007 Foto: Carles Rodríguez
.gif)
.gif)
