CRÒNICA

Maria Arnal i Marcel Bagés, als descreguts

El duet Maria Arnal i Marcel Bagés fa 'sold out' al Palau de la Música Catalana i arrasa amb el seu concert de final de gira a Barcelona

Maria Arnal i Marcel Bagés al Palau de la Música de Barcelona

| 19/10/2018 a les 13:29h
Especial: Actualitat
Arxivat a: Enderrock, concert, Maria Arnal i Marcel Bagés, Palau de la Música, crònica, Músiques Sensibles
Maria Arnal i Marcel Bagés al Palau de la Música Catalana
Maria Arnal i Marcel Bagés al Palau de la Música Catalana | Xavier Mercadé
L’extensa gira de presentació del disc 45 cerebros y 1 corazón (Fina Estampa, 2017) ha portat la música de la vocalista badalonina i el guitarrista flixanco a la impressionant xifra de 158 concerts en dos anys. En aquest tram de final de gira al seu pas per Barcelona (encara li resten cites a Reus, València i Girona al novembre, entre altres), la cantant Maria Arnal es presentava davant un ple total al Palau de la Música Catalana exultant d’alegria i engegant el recital amb la cançó que dona títol a l’àlbum.
 
Explicava Arnal, com aquest disc de debut "parteix de les gravacions de camp que van ajudar a l’inici a fer les cançons". I els quaranta-cinc cervells i un cor van ser una inspiració extreta de la realitat ("el cor era una pedra, com un meteorit"), restes trobades en una fossa comuna al Monte de la Pedraja de Burgos, on també tocaran el proper dia de Tots Sants. La cançó clama "contra el tabú i el silenci que tant ha definit la construcció de la nostra socialdemocràcia", va etzibar la intèrpret, molt aplaudida durant tot el recital, concert inaugural del festival Músiques Sensibles.
 
En la gira de Maria Arnal i Marcel Bagés hem trobat aquests inicis de folk i cançó trobada, de recuperació d’arxius sonors o de lletres passades pel seu sedàs (des de “Jo no canto per la veu” fins a la que rebategen com “Hipercopla de la Marina Ginestà”, d'una lletra sobre la miliciana), però alhora es percep una evolució de l’espectacle en si mateix. Als seus primers temps més nus a escena hi han anat incorporant elements d’atrezzo com la pantalla de fons, marcada segurament pel seu pas per auditoris molt diversos que van creixent en capacitat i per la connexió d'influències amb fenòmens paral·lels actuals com Rosalía, que fa que el duet hagi arribat al Palau amb una gestualitat, actitud i estètica molt més modernes que les inicials.
 
Després de brodar “Miénteme”, una versió impressionant d’El Niño de Elche (que és qui els va fer la introducció en el disc), el moment més interessant, per no dir sublim, del concert va ser quan Maria Arnal va anunciar “La gent” com una cançó que anava dedicada "a la part més descreguda de tots nosaltres, o bé per estupidesa o bé perquè ens la creiem". No va dir que parteix d’un poema de Joan Brossa, però no calia perquè en aquest cas els versos es van desdibuixar davant la potència sonora de l’actuació.

El duet va ser flanquejat pel guitarrista i productor del seu debut discogràfic, David Soler, i Joan Bagès (germà de Marcel) ni més ni menys que tocant l’orgue del Palau de la Música Catalana. Qui escriu aquestes línies, estant a les primeres files de platea, va poder enlairar la mirada amunt pels tubs de l’orgue mentre els germans Bagés feien sonar una introducció memorable que no va fer sinó fer créixer la solemnitat de la cançó, que va eclosionar amb la potència de la veu desbocada d’Arnal, que per anar del simple article 'la' a la 'gent' feia un llarg recorregut vocal. Ella creixia com l'ombra projectada a la pantalla.  
 
La recta final va ser en format de trio, acompanyats per David Soler i interpretant “No he desitjat mai cap cos com el teu”, “Desmemòria”, “Big data” i “Canción total”. En aquesta última, Maria Arnal ja se sentia del tot còmoda per provar tot tipus de jocs amb la veu i les respiracions, fins i tot jugava amb el públic perquè coregessin i cantessin la seva manera d’entendre la 'civililililili... civilització'), i tancant el recital, el seu hit “Tu que vienes a rondarme”, que té la capacitat d’embolcallar l’audiència.
 
Als bisos van interpretar la primera cançó que van tocar, “Ball de vetlatori”, recordant Marc Sempere (present entre el públic), que és qui va tenir la intuïció d’unir les dues trajectòries en un duet. Aquest fandango tradicional que es feia com a ritual en cas de la mort d’un infant i que es cantava durant una nit sencera per aconseguir que el cosset es transformés en l'àngel que hauria de protegir i cuidar totes les generacions que havien de venir, va sonar colpidor. Seguidament van fer el cant “A la vida”, versió d’Ovidi Montllor que hauria d’haver estat el feliç colofó, però la histèria del públic que en va voler més es va trobar amb una cançó de comiat bonica, però de regust més trist: “Miris on miris”, que tancava l’EP Verbena

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.