El problema, però, és que avui, en un món on internet i les xarxes socials tenen un pes cada cop més rellevant, conceptes com mainstream o underground tenen significats cada cop és més difusos. I als Països Catalans, que viuen en una situació d’anomalia cultural conseqüència de la manca d’estat propi, encara més. Pensem per exemple en un grup com Obrint Pas. Mai han tingut el suport de cap mitjà de comunicació. Mai han sonat en cap radiofórmula comercial. Mai han estat la imatge cap gran campanya comercial. Tot i això, crec que no aniríem errats si afirméssim que, pel que fa a la cultura catalana, Obrint Pas podrien ser mainstream. Són un dels grups que fan més concerts, toquen arreu del món, venen milers de discos i arrosseguen una legió de seguidors.
Pensem ara, en canvi, en alguns dels productes impulsats per discogràfiques catalanes i que reuneixen tots els requisits del que hauria de ser un artista mainstream segons les convencions conegudes de la indústria discogràfica mundial. Productes que, a l’hora de la veritat, fan aigües per totes bandes –quan no directament el ridícul– i tenen una acceptació popular molt limitada. El problema dels qui creen i promocionen aquesta mena d’invents és que no saben llegir la realitat catalana, que no té res a veure amb la cultura pop d’una nació amb estat on probablement aquesta mena de produccions sí que tindrien la seva quota de mercat. Les particularitats del cas català fan que un grup com Obrint Pas, independentista i radicalment d’esquerres, pugui ser mainstream. I, en canvi, si a algú se li acudeix crear un Justin Bieber català és probable que s’estavelli en la més indigna misèria.
Algú dirà que això no està bé, que és perjudicial per la cultura catalana, perquè així no serem mai allò que se’n diu “un país normal”. I aquest és el fons del debat. Perquè, quin és el país normal que volem? Un país normal com Finlàndia, on l’extrema dreta ha esdevingut la tercera força del Parlament? Un país normal com els Estats Units, on en alguns estats estan intentant prohibir els sindicats? Plantejem-ho d’una altra manera: podria ser que, per la nostra evolució històrica, la normalitat catalana fos la revolta permanent. La revolta per construir un país lliure, que, com hem vist darrerament arran de les consultes sobre la independència, uneix tanta i tanta gent en un objectiu comú. I potser també altres revoltes: la revolta contra l’especulació i la corrupció política, la revolta contra les retallades en la sanitat i l’educació, la revolta contra els abusos de poder, la revolta per transformar una realitat insostenible que ens apropa cap a l’autodestrucció planetària.
Grups com Obrint Pas –i molts altres– representen aquesta normalitat. Per això, pel que fa a la cultura catalana, Obrint Pas formen part del mainstream. Sovint, més que altres productes amb aspiracions a ser-ho segons els estàndards que s’associen a aquesta etiqueta. Aquest és, també, el corrent central de la nostra història, per molt que els mitjans de comunicació sovint el menystenen, en recelen o directament el silencien. La seva pròpia existència, però, demostra que la realitat és força més tossuda i el públic força més intel·ligent.
.gif)
.gif)
