Si hi ha alguna cosa que comparteixen els CD, els DVD i els vinils (en tots els seus formats) amb les cintes de casset és que apel·len al mecanisme més antic que l’home va crear: la roda. Això i que en el seu interior, i prenent com a base una misteriosa codificació de zeros i uns, de solcs o de vibracions, emmagatzemen tresors musicals. Amb la revista Enderrock del mes de setembre podreu trobar un d'aquests tresors: la reedició de la primera maqueta de Sopa de Cabra, que inclou les primeres versions de cançons inoblidables com "L'Empordà" o "El boig de la ciutat", enregistrades l'any 1988. I a més, la trobareu en el seu format original: el casset.
Enderrock volia regalar als seus lectors amb el número de setembre algun producte musical relacionat amb Sopa de Cabra, el grup que ha estat capaç d'omplir tres palaus Sant Jordi en la seva tornada, i al qual la revista dedica la major part dels continguts d’aquest número.
S’han editat molts recopilatoris, discos en directe, versions... Aparentment semblava que el llegat de Sopa de Cabra estava totalment explotat discogràficament. Només restava una gravació que mai s’havia reeditat, i que ha quedat inèdita des del 1988: la maqueta original de Sopa de Cabra.
A la seva època van editar-se, de forma artesanal, un miler de còpies que a hores d’ara són un objecte de col·leccionista de primera categoria. El contingut però, és molt interessant: hi ha el primer enregistrament de “L’Empordà”, “El boig de la ciutat”, “Ninyin’s Mine”, al costat de cançons recuperades anys més tard com “Passaran uns anys” o “Temps mort”.
Enderrock va contactar amb el grup per veure com valoraven aquesta possibilitat: Thió era qui ho tenia menys clar. Perfeccionista del so, al llarg de la seva carrera sempre ha intentat trobar aquell ‘so perfecte’ que va aconseguir polir en els darrers treballs del grup, molt més propers al pop que no pas al rock del començament. El so de la maqueta no era, doncs, una bona mostra del ‘so Sopa de Cabra’ dels últims anys, tot i que sí que mostrava la urgència d’aquelles primeres cançons. La resposta va ser un sí… però condicionat: l’edició s'havia de fer en format de casset.
La cinta que es cargola amb un llapis
Les cintes de casset van obtenir una gran popularitat a mitjans dels anys setanta, i el seu regnat va estirar-se fins ben entrada la dècada dels noranta. La cinta casset, contràriament al vinil, permetia no només escoltar música sinó també enregistrar-hi so. Això que sembla tan evident, va suposar una revolució tecnològica de primera magnitud. Igual que la digitalització ha permès la duplicació d’originals, el casset permetia fer còpies (bo i perdent qualitat) d’una gravació en vinil o en casset (a banda d’enregistrar-hi so extern). Amb aquestes còpies, es podia escoltar música des del reproductor de casset del cotxe, o bé amb un curiós aparell precursor a la vegada dels reproductors d’mp3 portàtils i del DiscMan: el Walkman de Sony (1979). El Walkman (acrònim de ‘walking in Manhattan’) eren un petits reproductors amb auriculars que permetien a l’oient endur-se la música a totes bandes i escoltar-la allà on vulgués. Una revolució espectacular.
Fins que va arribar una altra revolució: la dels zeros i els uns. El CD (compact disc) garantia a l’oient una escolta perfecta… i amb el temps també vam descobrir que una duplicació perfecta. L’arribada del CD va ser la sentència de mort per al casset. Totes les cases van arraconar-lo, les cadenes d’alta fidelitat ja no duien incorporada aquella famosa ‘doble platina’ i els fabricants d’automòbils ja no els incorporaven als quadres de comandaments. De fet, Enderrock va regalar el darrer cassette als seus lectors l’any 1996. Era un recopilatori de grups de la discogràfica Al·leluia Records amb Brams, Matamala, Ocults, etc.
I ja no queden fàbriques de cassets… O sí?
Agost 2011. Qui pot duplicar 10.000 cassettes? Unes 15 fàbriques del país van rebre la nostra crida… Entre la incredulitat i la sorpresa, rebíem negativa rere negativa fins que… Vam esbrinar que al sud de la península ibèrica, existeix una fàbrica que encara a hores d’ara fa còpies de cintes d’àudio!
Una dècada després d’haver encetat el S. XXI, encara existeix públic pels casset. I sinó, només cal anar-ho a preguntar a les benzineres andaluses on encara fan negoci amb les vendes de cintes de El Fary, sevillanes, aplecs d’El Rocío i altres folklorismes de curiosa classificació. La causa? La renovació del parc automobilístic andalús és prou lenta per a que encara hi hagi un alt percentatge de cotxes amb una antiguitat superior a quinze anys i que encara es limiten a escoltar música a través del filferro de l’antena (la ràdio) o del reproductor de cassette ubicat just a sota de l’estampeta de la Virgen de la Macarena.
El casset és mort. Visca el casset!
L’Obèlix hauria dit “estan bojos aquests romans!!”. Sí, ho estem, però no som els únics. Avui en dia encara hi ha artistes que de manera conscient volen editar els seus nous treballs en cassette. Un d’ells, The Missing Leech, cantautor folk-punk de Sant Joan de Vilatorrada i semifinalista del Sona 9. O la discogràfica de Les Aus, Spread the Disease, que ha editat alguns llançaments en casset. O una gent de Benissa (Alacant), Polze de la Mort, que editen exclusivament de format cassette grups com Mox Nox, Sanllaç, o Mal Roïn.
Ja el diari anglès The Guardian va publicar aquest article l’any 2010 amenaçant sobre la tornada del cassette, i Sky News advertia (aquí) el 2009 de l’increment de vendes experimentat el darrer any.
A internet podem trobar plataformes que reivindiquen l’ús del cassette com un recurs vintage que a més, dóna a les gravacions un so molt peculiar, com www.tapedeck.org o www.vintagecassette.com.
La tecnologia tendeix a mostrar-nos el camí cap a la perfecció; però encara avui hi ha qui enyora aquella primer escolta única i irrepetible d’un disc de vinil abans que els repetits viatges de l’agulla rasuressin per sempre més els seus surcs. L’experiència digital és perfecta, però l’experiència analògia és única. Descobrim-la!
.gif)
.gif)
