Passejant pel paradís

| 15/11/2011 a les 07:00h
Arxivat a: Dies i dies
Proposo que a cada polític en campanya, a cada directiu de banc i a cada caixer automàtic se li regali el disc nou de Carles Dénia. A veure si aprenen alguna cosa. El músic s’ha deixat a El paradís de les paraules (Comboi, 2011) hores i hores de feina, treballant en llargues jornades d’estudi fins ben tard, però ben tard ben tard. Assajant, reformulant, tocant i retocant. El resultat s'ha fet esperar una mica però, de tan esplendorós, desconcerta.
El punt de partida són els versos dels poetes andalusins traduïts per Josep Piera, però com tota obra de pes, El paradís de les paraules s’escapa de qualsevol intent de definició. No cal anomenar estils davant d'una música tan polièdrica que convoca en la ment de cada oient imatges i referents contrastats.
A mi, el disc em fa pensar en Paco Ibáñez i en Raimon per la capacitat de saber transmetre la vivesa dels versos medievals; en Morente i els Beatles de la cara B d’Abbey Road per la manera de lligar elements aparentment discordants: el piano i els teclats d’Albert Sanz semblen a voltes Ariel Ramírez tocant "Alfonsina y el mar" i a voltes Jimmy Smith enmig d'una església; “Si de vora meu un dia” em du primer a Albéniz i després a unes seguidilles a la plaça del poble, i “Flor estranya” sona com si els Weather Report estiguessin assajant al bell mig d’un jardí japonès.
En definitiva em sembla que, pobres de nosaltres, no hem tingut prou temps encara per assimilar un disc tan cubista, modern i primitiu com aquest. De moment, anirem fent cas al company Paco Valiente i escoltarem El paradís de les paraules en calma, amb els ulls tancats i amb el millor equip de so possible. Res d’ordinadors en horaris d’oficina ni de dispositius mòbils al metro en hora punta.



Foto: Juan Miguel Morales

Imatge il·lustrativa
El mercat digital, representa el 75% de les vendes | Per contra, la facturació global de la indústria discogràfica catalana encara ha perdut el 2018 un 2,4% | El rànquing de catalans més venuts del 2018 està liderat pel 'Disc de la Marató', Manolo García, Sergio Dalma i Rosalía | Els discos en català més venuts han estat Alfred García, Els Catarres, Doctor Prats i Els Pets | El rànquing d''streaming'
 està encapçalat per Txarango, Dàmaris Gelabert i Joan Dausà
Imatge il·lustrativa
Amb la hipercompetència de festivals i el vell format de Festa Major, les empreses d'ARC tenen un descens de públic i bolos, 
tot i consolidar el model amb una facturació positiva | Els festivals moderen el creixement d'assistents dels darrers anys | Les sales s'han reactivat amb una reconversió sectorial que ha permès un increment de públic i concerts
Imatge il·lustrativa
El públic de la música en directe augmenta del 40 al 46% | Contràriament, el consum de grans festivals i certàmens decau (del 40% al 36%) | El públic prefereix concerts de proximitat i cartells més exclusius
Imatge il·lustrativa
La presència d'artistes emergents en els principals festivals es manté en un 34% | Les programacions en llengua catalana arriben a un 24%
Imatge il·lustrativa
L'Anuari de la Música 2019 dedica el tema central a les dones en la indústria de la música | La presència femenina en la indústria musical catalana és del 33%, amb sols una tercera part de dones a escoles, festivals i indústria | La publicació dona veu en el 80% de les seves col·laboracions a dones de la indústria musical per fer-ne visible el paper i el canvi que estan produint a l'hora de conquerir més espais