Jordi Martí | Actualitzat el 15/11/2011

Proposo que a cada polític en campanya, a cada directiu de banc i a cada caixer automàtic se li regali el disc nou de Carles Dénia. A veure si aprenen alguna cosa. El músic s’ha deixat a El paradís de les paraules (Comboi, 2011) hores i hores de feina, treballant en llargues jornades d’estudi fins ben tard, però ben tard ben tard. Assajant, reformulant, tocant i retocant. El resultat s'ha fet esperar una mica però, de tan esplendorós, desconcerta.
El punt de partida són els versos dels poetes andalusins traduïts per Josep Piera, però com tota obra de pes, El paradís de les paraules s’escapa de qualsevol intent de definició. No cal anomenar estils davant d'una música tan polièdrica que convoca en la ment de cada oient imatges i referents contrastats.

A mi, el disc em fa pensar en Paco Ibáñez i en Raimon per la capacitat de saber transmetre la vivesa dels versos medievals; en Morente i els Beatles de la cara B d’Abbey Road per la manera de lligar elements aparentment discordants: el piano i els teclats d’Albert Sanz semblen a voltes Ariel Ramírez tocant "Alfonsina y el mar" i a voltes Jimmy Smith enmig d'una església; “Si de vora meu un dia” em du primer a Albéniz i després a unes seguidilles a la plaça del poble, i “Flor estranya” sona com si els Weather Report estiguessin assajant al bell mig d’un jardí japonès.