Estimar la creació

| 09/12/2011 a les 07:00h
Arxivat a: Dies i dies
És molt probable que si seguiu de prop l'actualitat musical catalana la paraula Verkami no us soni gens estranya. Aquest és el nom d'un web de micromecenatge creat per un pare i dos fills de Mataró, la família Sala. A través de Verkami, els creadors (músics, escriptors, cineastes o de qualsevol branca de la cultura) poden aconseguir finançament per als seus projectes a partir de les aportacions directes dels seus seguidors. A canvi de cada contribució, els micromecenes obtenen diverses recompenses, des d'un disc firmat fins a un concert privat. Tot depèn del que s'hi inverteixi i del que ofereixi l'artista. Quan va néixer, fa poc més d'un any, semblava una idea estrambòtica que fracassaria o que només funcionaria en cercles molt reduïts. Avui en dia, però, Verkami és un projecte del tot consolidat i cada cop hi ha més músics que l'empren per finançar la seva obra. Artistes com Cesk Freixas, Miquel Gil o Ix! ho han dut a la pràctica amb èxit, recollint xifres gens menyspreables per produir els seus nous treballs.

El mot Verkami deriva de dues paraules de l'esperanto: "Verko" (creació) i "Ami" (estimar). Els dos mots resumeixen la filosofia de la iniciativa, i probablement també la raó del seu èxit. Verkami posa en contacte persones que estimen l'art: a una banda, el creador, i a l'altra, la seva audiència. La vella estratègia de "passar el platet" o de la "caixa de resistència" reconvertida al món 2.0 i amplificada amb la velocitat i l'eficàcia d'internet. Qui desapareix d'aquesta equació és l'intermediari, que molt sovint no ha destacat precisament pel seu amor a la creació, sinó més aviat pel seu amor als feixos de bitllets. Potser per això alguns artistes, quan han tingut l'oportunitat, han decidit buscar altres camins per finançar la seva obra sense dependre d'un segell que, de vegades, només ha entès la música com un producte per rendibilitzar. En aquest procés d'emancipació probablement el micromecenatge no és el destí final, però és un pas més del trajecte.

Això vol dir que les discogràfiques estan condemnades a desparèixer? Doncs depèn. En tot cas, estan condemnades a adaptar-se a una nova realitat on, com a mínim de moment, ja no serà possible guanyar tants diners com abans. Tal com pinta el panorama, tenen dues opcions: o recondueixen el negoci cap a un altre ram que sí que doni dividents (ja sigui les telecomunicacions, la publicitat o les botifarres) o s'adapten a la nova realitat. I és possible que, en aquest nou context, només sobrevisquin els qui entenguin que la música, com l'art en general, no pot ser exclusivament un mitjà per fer negoci. Ja hi ha models a Catalunya que aposten per aquest camí: proximitat amb els creadors i amb el públic, treball integral amb l'artista, cuida dels petits detalls, propostes de qualitat... El marge de benefici d'aquestes empreses serà inferior que el dels grans segells d'altres temps, i els seus impulsors s'hi hauran de deixar moltes hores picant pedra. Però probablement podran tirar endavant, sense lligar els gossos amb llonganisses com els vells executius de la Sony o la Warner, però vivint dignament del seu ofici. I és que estimar la creació –estimar l'art, al capdavall– no vol dir, necessàriament, fer les coses per amor a l'art, tot i que de vegades ho pugui semblar.


Imatge il·lustrativa
El mercat digital, representa el 75% de les vendes | Per contra, la facturació global de la indústria discogràfica catalana encara ha perdut el 2018 un 2,4% | El rànquing de catalans més venuts del 2018 està liderat pel 'Disc de la Marató', Manolo García, Sergio Dalma i Rosalía | Els discos en català més venuts han estat Alfred García, Els Catarres, Doctor Prats i Els Pets | El rànquing d''streaming'
 està encapçalat per Txarango, Dàmaris Gelabert i Joan Dausà
Imatge il·lustrativa
Amb la hipercompetència de festivals i el vell format de Festa Major, les empreses d'ARC tenen un descens de públic i bolos, 
tot i consolidar el model amb una facturació positiva | Els festivals moderen el creixement d'assistents dels darrers anys | Les sales s'han reactivat amb una reconversió sectorial que ha permès un increment de públic i concerts
Imatge il·lustrativa
El públic de la música en directe augmenta del 40 al 46% | Contràriament, el consum de grans festivals i certàmens decau (del 40% al 36%) | El públic prefereix concerts de proximitat i cartells més exclusius
Imatge il·lustrativa
La presència d'artistes emergents en els principals festivals es manté en un 34% | Les programacions en llengua catalana arriben a un 24%
Imatge il·lustrativa
L'Anuari de la Música 2019 dedica el tema central a les dones en la indústria de la música | La presència femenina en la indústria musical catalana és del 33%, amb sols una tercera part de dones a escoles, festivals i indústria | La publicació dona veu en el 80% de les seves col·laboracions a dones de la indústria musical per fer-ne visible el paper i el canvi que estan produint a l'hora de conquerir més espais