A vista de neòfit aparentava ser un concert de clàssica ben clàssic: canelobres encesos, teló roig, cadires Lluís XV, fracs... Però tot plegat era tan hiperbòlic que no es podia esperar un xou gaire convencional. A més a més, el magne Auditori de Girona penjava el passat 23 de novembre el cartell de 'complet', amb una platea repleta d’infants i famílies. I és que el violinista Ara Malikian, ànima de l’espectacle, és tot ell un particular fenomen capaç d’acostar la clàssica a públics de tota mena. La clau: trencar amb tota convenció.
Només l’aparició del quartet de corda pel pati de butaques ja era tota una declaració d’intencions. Cada peça del menú canònic del concert (Sarasate, Falla, Boccherini, Paganini, Pachelbel, Mozart...) es va acabar convertint en un desconcertant popurri on s’encabien des d’un rockabilly amb el violoncel cavalcant fins a un ensenyorit tango de pizzicatos, un trepidant riff balcànic o un conegut tema d’U2. Les possibilitats sonores dels instruments eren espremudes fins a l’extrem (un violinista va acabar tocant el revers de la caixa amb unes escombretes). I tot plegat amanit amb senzilles però reeixides coreografies, i servit en gags absurds que van aconseguir mantenir la menuda (i també granadeta) audiència expectant durant 90 minuts. Tot un mèrit, sí senyor.
El xou és una trepidant invitació a la música eclèctica i sense complexos. I en certa manera es pot llegir com una metàfora de la trajectòria vital i artística de Malikian. Nascut al Líban, de família armènia, resident a Madrid, i amb nacionalitat espanyola denegada, aquest prodigiós violinista és capaç de conquerir auditoris d’arreu del món i aconseguir prestigiosos guardons clàssics, mentre alhora acompanya Joaquín Cortés o Extremoduro, i participa en un programa infantil de televisió sobre música. L’extravagant personatge lidera des de fa set anys l’espectacle Pagagnini, de la companyia Yllana, presentat diumenge a Girona en el marc del festival Temporada Alta, on va rubricar un nou èxit.
Malikian és una invitació a la transgressió. Trenca amb tot: amb la quarta paret, amb els compartiments estilístics, amb la sacralitat de l’instrument, amb l’estatisme dels concerts clàssics, amb la noció de peça i d’interpretació, amb la partitura... És un iconoclasta que de ben segur escandalitza certa ortodòxia, mentre no para d’introduir nous adeptes al sovint exclusiu món de la clàssica. Farien bé molts clàssics d’agafar-se a alguna de les vies que explora.
.gif)
.gif)
