Si algú volgués fer una anàlisi de l’estat de la música feta al país i en la seva llengua, amb els grups vistos al Palau Sant Jordi en la primera edició del festival Catalunya Acció Sonora (CAS), en podria treure bones conclusions: hi ha grups nous (Rauxa) i clàssics (Lax’n’Busto i Gerard Quintana), històrics (Companyia Elèctrica Dharma), de pop indie (Glissando*) i propostes de batalla (La Gossa Sorda i Dr. Calypso), entre d’altres. Però el públic, que és el que compta, no estava per fer anàlisi o mirar si l’ampolla estava mig plena o mig buida: preferien no plantejar-s’ho i beure-se-la sencera. Des de la pista, on hi havia els que ho volien viure intensament, no es veia si el Sant Jordi estava a la meitat de la capacitat, pocs s’adonaven que el so era nefast i ningú veia malament la marató de set hores de durada del festival. Un públic renovat i molt jove que ja es va posar les piles des de les vuit del vespre amb la rumbeta de Rauxa, un grup que, com els Lax’n’Busto, repetirien actuació aquella nit en altres indrets del país. Tot i que els Lax’n’Busto s’han convertit ja per dret propi en un grup d’èxit garantit, el moment més decisiu va arribar passada la mitjanit. La Companyia Elèctrica Dharma va tirar pel dret, escollint del seu repertori les peces infal·libles per incendiar un sarau rei vindicatiu. I, un altre cop, la van fer ben grossa. Acompanyats per la cobla Mediterrània, van aconseguir que es despleguessin totes les estelades, que es multipliquessin els castells i que la gresca s’encomanessin a tothom, i van fer aixecar un ambient que havia quedat una mica esmorteït per les propostes més recollides que els havien precedit, com ara les de Gerard Quintana, Gossos (amb Les Violines i la Beth) i l’accent menorquí de les cançons de Cris Juanico.
Gerard Quintana va ser el més reivindicatiu de la nit amb crides contra la guerra i l’especulació urbanística i l’actor Joel Joan es va voler fer veure llançant-se a un públic que va quedar ben abonyegat després de rebre els seus vuitanta quilos d’humanitat. L’estrena d’Aramateix, l’enèsim projecte de Titot, va ser molt positiva. Amb una posada a escena dinàmica i atractiva van convèncer amb un so de rock mesclat amb els vents de cobla, fent versions d’Ovidi Montllor (La fera ferotge) i recuperant el llegat de Brams ("Dilluns que ve" i "Sóc d’un país"). I si Glissando* van lluir una margarida al micròfon, els Dr. Calypso van sortir amb una pancarta reivindicant l’autodeterminació i van demostrar que aquest any que han passat amb poca activitat no ha desengreixat la seva maquinària de ska i rock-steady. Uns quants milers de persones van guardar energies fins a quarts de tres de la matinada per acabar la festa amb els valencians La Gossa Sorda, que van tenir amb Feliu Ventura un convidat inesperat.
.gif)
.png)
