Com va començar l’aventura d’Hysteriofunk ara fa 30 anys?
Oriol Vilella: La llavor del que amb el temps va ser Hysteriofunk va ser una jam session a la sala L’Àngel Blau d’Andorra la Vella per a la presentació del Festival de Jazz d’Escaldes del 1995. Vam tocar amb una formació ad hoc, que vam batejar amb el nom Escaldes Fusió. El bateria encara no era Lluís Cartes sinó el seu germà Jan.
Teníeu 20 anys, encara no havíeu trencat mai cap plat i ja tocàveu al festival d’Escaldes!? Endollats, potser?
L’organització havia contractat la Big Band Comunal, que dirigia el mestre Jordi Roure, amb el bateria Lluís Cartes, el baixista Òscar Llauradó i jo a la guitarra. Després de l’actuació, Jan Cartes va pujar a l’escenari a improvisar amb nosaltres, i també s’hi va apuntar el teclista Roger Casamajor. Allà va néixer tot. Després ens vam posar La Profunda Histèria de Cartes, Cartes, Llauradó i Vilella copiant el nom del grup de Robert Fripp abans de King Crimson, que es deia The Cheerful Insanity of Giles, Giles and Fripp. Uns mesos més tard, el Jan va deixar la banda i hi va entrar el Roger, va caure la cua del nom i va quedar simplement La Profunda Histèria. La mutació a Hysteriofunk es va concretar el març del 1996 a Girona.
Però per completar el quintet encara faltava el percussionista Cesc Vilarubias. Com el vau fitxar?
Vam conèixer el Cesc l’1 de desembre de 1996, en un concert contra la sida organitzat pel Govern d’Andorra en el qual vam tocar el grup Sopa de Cabra, el cantautor Marc Durandeau i nosaltres. En aquell moment, ell era bateria de Durandeau, i quan ens va sentir es va oferir per tocar amb nosaltres les tumbadores i la percussió. Just acabava d’arribar de Cuba i tenia ganes de provar aquests instruments en una banda en directe. La setmana següent teníem un concert a la sala La Reina de África, a Barcelona, s’hi va plantar i el vam adoptar. Com es pot comprovar per la nostra la trajectòria, la improvisació sempre ha manat a Hysteriofunk.
Hysteriofunk Foto: Eduard Comellas
Però tot havia començat molt abans, quan de petits ja corríeu junts pel pati del Col·legi Sant Ermengol d’Escaldes...
Segurament, perquè el Roger Casamajor, el Lluís Cartes i jo érem els friquis que anàvem sempre amb la guitarra a la mà i rascant cançons. El Roger s’hi apuntava a l’hora de dinar que anàvem al local que tenia l’altre germà del Lluís, el Marc Cartes, i passàvem l’hora de dinar assajant. Quins temps!
ELS BEATLES D’ANDORRA
En aquella època éreu com Paul McCartney i George Harrison. No diguis que no ho heu pensat mai...De joves tocàvem sense cap pretensió, perquè ens agradava, però quan ens vam ajuntar amb més músics ens van venir pensaments impurs, ínfules i pretensions de ser famosos i viure de la música. Amb el temps vam veure que era molt complicat, que no compten només les ganes sinó també l’entorn, que realment pot fer que treguis el cap per sobre dels altres. Evidentment, volíem ser famosos i fer gires mundials, però no teníem ni idea de com fer-ho. La gran sort és que tres dècades després encara toquem junts i ens estimem com a germans.
Quin és el secret de la vostra insòlita longevitat?
Segurament la intermitència, més obligada que no buscada, perquè hem respectat els tempos i les carreres individuals de cada membre. El Roger amb el cinema i el teatre; l’Òscar amb la seva carrera com a dissenyador; el Lluís amb el seu projecte musical i en solitari, i jo, com a impulsor de mil històries, programador i professor. La primera gran parada va ser el 1999, quan el Roger va participar a la pel·lícula El mar, d’Agustí Villaronga. Acabàvem de gravar el primer àlbum, Random, i potser per això l’aturada no va ser tan dramàtica.
Hi ha ajudat també la falta de pretensions comercials?
La qüestió és que sempre hem fet el que ens ha donat la gana, sense sotmetre’ns a cap règim musical. No hem treballat mai amb cap productor, no hem firmat mai amb cap discogràfica i per això la nostra música ha estat sempre lliure.
Vau celebrar els 20 anys, també els 25, i ara toquen els 30.
Farem una gira, a la primavera, i a final d’any publicarem un disc nou. A veure si les agendes ens ho permeten. Tenim sis hores de material d’improvisació. L’estem revisant, i d’aquí sortiran els temes.
Quina relació teniu amb els temes del primer disc, 'Random'?
Els nostres primers discos són molt arrauxats, volíem dir moltes coses amb poc temps i no teníem experiència. Sonen ràpids i adolescents. Amb Juanjo ja va començar a ser diferent. El Roger i jo ja estàvem esperant fills, i s’hi nota l’evolució. Té l’essència d’Hysteriofunk, però tècnicament havíem millorat.
Vau somiar a fer el salt al circuit comercial?
Sempre! A l’inici vam tocar a festivals de Barcelona compartint cartell amb grups com Jarabe de Palo, Pastora o Macaco. Però vam veure que més enllà de tocar calien contactes, empreses de management i discogràfiques. I suposo que hi vam veure massa feina. Nosaltres només volíem crear temes i tocar en directe. Amb la xarxa d’amics i coneguts no ens van faltar mai oportunitats per actuar, i d’aquesta manera hem trepitjat pràcticament tot Catalunya. Vam tocar fins i tot en raves i cases ocupades, va ser una època molt guai i transgressora.
Hysteriofunk Foto: Eduard Comellas
En quins grups us vau emmirallar en els inicis?
Estilísticament ens agradaven Rage Against the Machine, Red Hot Chili Peppers i sobretot bandes simfòniques i progressives com Chick Corea, Return to Forever o Brand X, que era el que escoltàvem i el que volíem fer. El fet de ser un grup instrumental sempre ha condicionat molt la nostra música. En aquell temps, també va aparèixer Daft Punk i ens interessava molt la moguda electrònica que ja vam incorporar al primer àlbum.
Creus que si haguéssiu cantat –i en català– hauríeu tingut més recorregut a l’escena musical catalana?
Hysteriofunk no és un grup de música en català, per bé que tots els textos dels discos estan escrits en català. Som una banda instrumental dins l’àmbit lingüístic català. Tot i això, he de confessar que al principi buscàvem cantant. Fins i tot vam arribar a fer unes quantes proves per trobar vocalista, però no vam congeniar amb cap candidat. I, com sempre a Hysteriofunk, vam anar passant sense veu i això ens va convertir en una banda instrumental. Si n’haguéssim trobat un que ens hagués funcionat, potser seríem una banda amb vocalista, però no va ser el cas.
La fórmula Hysteriofunk d’electrònica, funk, jazz i psicodèlia pot connectar amb les generacions més joves?
No ho sé. De fet, fins i tot dubto que haguem connectat mai amb ningú. D’altra banda, tampoc crec que cinc senyors de 50 anys hagin de connectar musicalment amb les noves generacions. Nosaltres som aquí, de manera que si ens escolten i els agradem, fantàstic. El que no farem és canviar el nostre estil per connectar amb ningú. No ho hem fet mai, i no començarem a fer-ho ara.
Fa cinc anys, 'Arnes' va ser el vostre àlbum més excèntric. El proper serà el disc vocal que fa anys que augureu?
El disc cantat encara haurà d’esperar, igual com també el que tenim pensat de versions instrumentals. A l’hora de posar-nos-hi sempre preferim treballar temes propis, i ara mateix tenim molt de material per al proper àlbum. A més, gravar a l’estudi és car, i preferim gastar els calés en composicions nostres que no pas en versions o en un disc molt diferent del que hem fet habitualment, com seria la idea de fer disc cantat.
Hysteriofunk té poc a veure amb les carreres en solitari que heu fet tu i Lluís Cartes. Què significa el grup per a vosaltres?
Hyteriofunk significa tornar als 20 anys. Pot semblar una ximpleria això que dic, però quan estem junts al local fem les mateixes bestieses que en aquella època. Ens mirem i ens veiem igual que llavors. Per tant, més enllà de les experiències personals i de l’evolució que hagi pogut fer la banda, estar junts per assajar o tocar en directe és com fer un viatge en el temps, i això no té preu. No té preu sentir-te jove quan ja vas cap als 50.
.gif)
.png)
