Com heu afrontat el segon treball, després del debut amb 'Un so qui no es gasta' (Produccions Blau, 2024), que ha tengut tan bona acollida i recorregut tant per part del públic com de la crítica?
Bel Miquel: L’hem afrontat amb molta il·lusió per haver pogut ajuntar totes les peces necessàries per tirar endavant un segon disc. I, a més, també hi ha un gran esforç de logística i una inversió de doblers i de temps per fer una nova gira.
Aina Tramullas: Amb el primer disc vàrem tenir la sort de poder fer molta feina i hem anat fent calaix. D’aquesta manera, el nou treball l’hem pogut pagar tot amb els doblers que ha generat el projecte. Això és molt positiu, però a la vegada també té una part més perversa, perquè hem produït el mínim material necessari perquè el projecte segueixi endavant. Crear és molt car.
Què diferencia 'Sa falda girada' del vostre primer disc, tant des del punt de vista artístic com conceptual?
Sílvia Rechac: Amb el segon disc hem trobat la nostra sonoritat, hem madurat i ens hem anat coneixent més a fons en el vessant musical. El primer disc el vàrem publicar després de fer tot just tres o quatre concerts. Va ser una bogeria, perquè gairebé no ens coneixíem ni en el vessant personal ni en el musical. Penso que Pitxorines hem fet un bot qualitatiu de germanor.
Com viviu ara mateix el repte de ser un projecte tan singular com a septet femení de música d’arrel?
S.R: Sa falda girada ja representa una acumulació de coneixements, perquè hem fet molts concerts juntes i hem explorat noves sonoritats, i sempre sense deixar de banda els instruments acústics. Tot el que sona ho toquem nosaltres i ho podem traslladar als directes.
A.T: La nostra música és el resultat del que hem viscut com a grup i tenc la sensació que el segon disc és una passa endavant de valentia. Amb Un so qui no es gasta vàrem obrir una porta i ara amb Sa falda girada entram de ple en el nostre imaginari. Ens uneix la música popular, tot i que al disc també hi ha composicions originals i arranjaments adequats a la persona que els ha de tocar.
Heu fet evolucionar peces tradicionals com “Pere Gallerí” o “Tira-li cocetes”. Com ha estat el procés per fer-les vostres?
Masé Jara: En aquest procés primer escoltam les cançons originals i després ens demanam què diuen i com ens agradaria contar aquella història. El nostre objectiu és agafar-ne l’essència, de manera que quan ja tenim la direcció presa les vestim musicalment i les posam al servei del que volem transmetre. Pitxorines expressa com sentim els missatges que ens arriben a través de les peces tradicionals, i això fa particular un arranjament nostre devora d’un altre que ho sentirà i ho contarà d’una altra manera.
B.M: La majoria de composicions beuen de tonades ja existents. Així, a més de “Tira-li cocetes”i “Pere Gallerí”, també hem gravat “Romanç romaní” a partir d’un poema de Miquel Costa i Llobera musicat per Pere Garcias, o “M’esclat de boleros”, que és un combinat que parteix de diferents boleros mallorquins.
A més, també us heu atrevit amb un tema propi, “Val més matinejar que a missa anar”. Com l’heu treballat?
B.M: En aquest cas, el títol és d’una rondalla recopilada per mossèn Antoni Maria Alcover, però tant la música com la lletra és cent per cent original de na Masé Jara.
Teniu també les col·laboracions de Miquela Lladó cantant “Tira-li cocetes”, Roger Pistola o Tomeu Payeras. Com els vau triar?
A.T: Amb na Miquela tenim molt bona relació i l’admiram molt, perquè fa música des d’un lloc on sempre ens trobam. Quan va venir a l’estudi va ser preciós i molt emotiu, però també ha estat molt bonic veure que connectam amb la manera de fer música d’en Roger i d’en Tomeu, que traspassa l’àmbit de la música popular.
I també hi ha Judit Neddermann a “Pere Gallerí”, de la qual s’ha rodat un videoclip. Com va sorgir?
S.R: A través d’altres companys ens vàrem posar en contacte amb la Judit i tot va sorgir de manera molt natural.
B.M: Ha estat molt generosa i proactiva, i s’hi ha implicat molt. Ella ja ens coneixia, i quan li vàrem fer la proposta ens va dir que vendria a Mallorca a gravar la cançó i faríem el vídeo. De fet, també vendrà a cantar al concert de presentació del 8 de maig al Teatre Principal de Palma, en el marc del Cranc Illa de Mallorca Festival.
El disc s’ha gravat tot en directe a l’estudi Sonoteque de Palma. El format és una manera de definir la vostra manera de treballar?
B.M: Hi ha una planificació prèvia, però sempre ho gravam tot en directe i totes juntes en quatre dies, tot i que després hi afegim algunes capes de percussió. Ens organitzam les hores per enregistrar un o dos temes a cada sessió, perquè el temps és molt limitat i hem d’anar per feina. Ens vàrem sentir molt a gust en un espai que tenia molts recursos, però en acabat també vàrem fer la reflexió que ens hauria agradat tenir més doblers i poder estar-hi un o dos dies més per regravar i revisar les cançons. En tot cas, tenim clar que la música està viva i és orgànica, i que el resultat és la mostra de com cantam i tocam en directe.
Carmela Font: Jo hi afegiria que ha estat un procés caòtic, perquè hem de fer malabars per coordinar-nos. Totes feim altres feines per viure i abans de gravar hem de dedicar temps a assajar i provar... Crec que és important no romantitzar el procés.
.gif)
.png)
