La cobla se'n va de marxa

De sempre s'ha associat el so de la cobla amb les ballades de sardanes que tenien lloc, preferentment els diumenges i festes de guardar al matí.  En temps de mestissatge i globalització, el so de la cobla és una de les grans aportacions que es poden fer de Catalunya estant. La potència i la tímbrica inimitable dels vents de la formació han de ser reconeguts a tot arreu com l'etiqueta d'un 'made in Catalonia'. Alguns grups ja s'han posat a treballar-hi.
Segurament, els primers en captar tota la potencialitat de barrejar la cobla amb el rock van ser la Companyia Elèctrica Dharma, allà cap a l'any 1981. L'espectacle que van oferir amb la Cobla Mediterrània al Palau de la Música Catalana és el bressol d'on han anat a buscar els elements per al seu últim disc, en que repeteixen partenaires i escenari. La Dharma l'arma (Música Global) és una bon exemple de l'entesa que hi pot haver entre la cobla i el rock.
D'una manera ben diferent però igualment vàlida, Titot obre camí amb dues de les seves formacions. Aramateix –abocada cap als sons caribenys– i Dijous Paella –que s'agafa a la rumba per oferir la seva proposta–. D'altra banda, el polifacètic i cansable Marcel Casellas, que fa uns anys ens va obsequiar amb un magnífic disc en que mesclava la cobla i el jazz –Transardània (Tram, 1992)-, ara acaba de presentar el segon disc de La Principal de la Nit, mescla de la cobla amb els sons més moderns i ballables, amb possibilitats d'entrada ales discoteques més agosarades. A més, convé no oblidar un altre experimet ben interessant liderat per Guillamino. Tot plegat demostra que el so de la cobla ha ultrapassat definitivament la sardana i s'enfila cap a tots els estils musicals. La cobla del segle XXI porta marxa.