Jamie Cullum. Pompa i circumstància a l'Empordà

Jamie Cullum · divendres 2 d'agost del 2019 · Festival de Cap Roig 

El Festival de Cap Roig va penjar el cartell d'entrades esgotades per rebre l'actuació de Jamie Cullum, que tot just acaba de publicar un nou treball discogràfic, Taller (Island, 2019). El disc és el vuitè enregistrament d'estudi de la seva trajectòria, i trepitja amplis terrenys com el soul, les balades pop o el funk. Taller representa el seu retorn a la producció després d'una pausa de sis anys des de Momentum (Island, 2013), el seu darrer treball amb cançons pròpies.

Amb un "Com esteu, Cap Roig?", Cullum va donar el tret de sortida del concert. "When I Get Famous", repescada de Momentum, va servir-li per desplegar tots els recursos escènics de que disposa per als fotògrafs, com les ulleres de sol a l'estil Blues Brothers o el ja icònic salt des de dalt del piano. 

Cullum s'acompanya durant aquesta gira d'una parella de coristes que estratègicament situa a primera fila, un clàssic combo de rock –baix, guitarra i bateria–, i un duo de vents que alternen amb l'orgue. Cullum s'acompanya d'un piano de cua que, desgraciadament, abandona durant massa moments del concert.

"Taller" –que dóna nom al disc– va ser la segona cançó del concert; un tema amb reminiscències soul que recorda poderosament a Amy Winehouse. Una tema amb una lletra que juga irònicament amb la diferència d'alçada entre el músic anglès i la seva dona, l'escriptora model Sophie Dahl, amb qui manté una diferència de més de vint centímetres: "I wish I was taller / I wish I was wiser / So can I stand next to you? [M'agradaria ser més alt / M'agradaria ser més savi / Així doncs, puc estar al teu costat?"

I el jazz va aparèixer a l'Empordà de la mà d'un clàssic, el blues de Ray Charles "Don't You Know". Tot seguit, una cançó que –en paraules de Cullum– descrivia perfectament el que havien estat fent tota la tarda. "Drink" és una balada mccartneiana que forma part de Taller. Una de les cançons més rodones del disc, que realment va sonar esplèndida en el concert de Palafrugell.

Els repertoris de Jamie Cullum són profundament eclèctics. Però sap conferir a l'espectacle una certa unitat estructurada a partir d'una veu privilegiada i d'un talent que el permet enllaçar dues cançons de caire rock-funk com "Get Your Way" i la versió de The Killers "The Man", i inmediatament després fer-nos tornar al club de jazz  amb un esplèndid cover del "Hard Times (No One Knows Better Than I)" de Ray Charles sonant al més pur estil Stax. 

I d'aquí al "New York, New York" popularitzat per Frank Sinatra, i ara acompanyat només per veu i piano, i pel propi Steinway percutit. L'experiment va enllaçar la cançó amb el "Empire State of Mind" de Jay Z i Alicia Keys, i amb una aclamada versió de l'"Ex-Factor" de Lauryn Hill, en el que va suposar un dels moments més àlgids del concert. Un clímax que va desparèixer amb "Mankind", una cançó d'inspiracions africanes inclosa a Taller, i que va ser intepretada per Cullum, les dues coristes, contrabaix i el propi instrument percutit. Tan evitable com la versió del "Just a Gigolo" popularitzat per Louis Prima, amb el músic cantant enmig del públic, o la benintencionada però fallida adaptació del "Sinnerman" elevat a stàndard per Nina Simone.

L'esperit de Prince va ressonar a Cap Roig amb "Usher", una cançó disco-funk que convida al ball i que va encaixar perfectament en el repertori del pianista, cada vegada més còmode en terrenys que s'aparten del jazz més ortodox. Una cançó que forma part del generós Taller, igual que la següent, "The Age of Anxiety", un tema ben bé podrien haver firmat Coldplay i que té una coda a l'estil "Hey Jude" que Cullum va provar –amb discret èxit– de fer cantar al públic. Un fals final que va donar pas a la catarsi coleportiana de "You and Me are Gone", un tema escrit pel propi Cullum que funciona com un tro en directe.

El concert va acabar aquí. Però Cullum va voler regalar un doble bis. Va començar amb una improvisació lírica sobre 'Cap Roig' –dues paraules amb la pronúncia de les quals va estar bromejant tota la nit– que va culminar amb una preciosa versió a piano i veu de l'"I've Got You Under My Skin" de Cole Porter. Només per aquest moment ja valia la pena tota la pompa i circumstància.