Aquella mateixa setmana feia nou anys que la formació va celebrar el primer concert a Aiguafreda. Nou anys després, el dia 29 de novembre, Els Catarres van tancar la gira de Fins que arribi l'alba al Sant Jordi Club amb un sold out. El concert va començar al més pur estil Star Wars: The 1983 Symphonic Orchestra, dirigida per Joan Martorell, va interpretar un preludi que recordava la banda sonora de John Williams mentre uns grafismes galàctics presentaven el grup. Un a un, els set integrants habituals de la banda van anar afegint-se a la melodia interpretada per la simfònica fins a encetar el concert amb "La porta del cel", tota una declaració d'intencions del que seria la vetllada: una gran festa.

El grup català estava fent el seu espectacle habitual farcit de càntics corals, rock festiu i tornades que ja s'han convertit en himnes, viatjant per la discografia."Cremem la nit" i "Setge" del Big Bang (Música Global, 2015), "Martina" i "Perfectes" de Tots els meus principis (Música Global, 2019) o "Invencibles" de Postals (Música Global, 2013) van formar part d'aquesta primera tongada de cançons. Entre balls i càntics també va haver-hi temps per reivindicar i al final de "Setge" van aparèixer les imatges de tots els presos polítics entre crits reivindicatius i ovació del públic.
 
Els Catarres estaven oferint un concert a l'alçada del que s'esperava, amb la inestimable ajuda de la simfònica, que va aportar cohesió a l'espectacle i un esglaó més en l'apartat musical i harmònic. El públic estava entregat, de pares a fills, passant per adolescents i joves, i cantaven de principi a fi totes les cançons. És per això, que ningú no va trobar a faltar la veu de l'Èric, que brillava per la seva absència en parts de les cançons. Després de 7 cançons i 30 minuts de concert, el cantant del grup va decidir baixar de l'escenari per pujar a una ambulància perquè li administressin cortisona, per frenar la febre i l'afonia. Deu minuts de pausa, amenitzats per algun acudit d'en Jan i música enllaunada, van ser suficients per revifar els ànims i les forces del cantant del grup, que va sortir disculpant-se i entre crits d'ànim de tota l'audiència expectant.

Després d'aquest contratemps, Els Catarres van tornar a la fórmula que tant els estava funcionant durant el concert i que els ha fet arribar fins on han arribat. "Tokio", "Estels al vent", "Tintin", "Sota la llum del sol" o "Fins que l'arribi l'alba" van ser algunes de les cançons que van fer les delícies a un públic hipnotitzat. Van interpretar alguns temes de la primera etapa, com "Camarelles" o "De pares a fills". Aquesta última va ser la més emotiva del concert, ja que els tres integrants la van dedicar als seus familiars: Roser Cruells al seu fill a punt de néixer i en Jan Riera a la seva filla de pocs mesos, que anava per primera vegada a un concert, i als seus avis, que no se'n perden ni un. Després d'aquest moment emotiu i amb la cortisona fent el seu afecte, no només en l'Èric, sinó en tot el públic; el xou arribava al final amb una gran cloenda amb una dupla clàssica i invencible: “Rock & Roll” i “Jenifer” -amb traces de la versió en català del “Flying Free”-. Una gran festa de comiat per baixar temporalment dels escenaris per centrar-se en les seves vides personals i preparar el nou disc.