Després de set anys de silenci, La Marta Rius, nascuda a Sant Feliu de Llobregat però establerta a Argelaguer, presenta un segon disc, Ànima salvatge (U98 Music, 2020). Nou cançons de bracet amb una sèrie de ficció amb Fluren Ferrer (Santos & Fluren).

Ànima salvatge l’has signat tu en solitari, però sona a projecte col·lectiu. Amb qui l’has fet?
És un disc que hem elaborat amb el músic Guillem Ballaz, el productor i guitarrista Fluren Ferrer i jo. Les cançons són totes meves però vam entrar a l’estudi amb una idea molt bàsica de com havien de ser i entre tots tres les vam anar construint una a una.

És un disc més optimista que l’anterior, No em deixis caure (Rosalita Records, 2013)?
Sí, les cançons surten quan volen i com volen. Em sorprenc a mi mateixa quan em poso a cantar i a improvisar, de manera que aprofundeixo en les històries que em fan sentir més a gust. No començo mai amb una idea predeterminada de fer una cançó sobre un tema en concret. Hi ha èpoques en la vida en les quals sorgeixen cançons més tristes o doloroses i altres en què són més alegres i positives. En aquest disc han sortit més lluminoses i ja ha estat bé perquè el primer va ser molt introspectiu. Em venia de gust fer un canvi.

Et vam conèixer com a cantant. Has fet d’actriu, d’il·lustradora... i ara has ideat una sèrie de televisió. Qui és La Marta Rius?
És un moment en què tots estem molt parcel·lats i la gent a qui ens agrada experimentar i fer una mica de tot potser despistem una mica. Estem massa acostumats a l’especialització. Sento que jo soc d’una generació de tastaolletes. Estudiàvem una mica d’aquí i una mica d’allà, i hem treballat de moltes coses. I ara jo segueixo fent el mateix. El que passa és que en el fons sempre faig el mateix, que és comunicar i expressar.

Així, a la targeta de La Marta Rius què hi ha de posar? Música? Actriu? Tastaolletes?
La meva feina principal és la música, la resta són accessoris que m’encanten. Com que no puc estar quieta em dedico a coses diferents. La part visual també és molt important. Ja dibuixava les portades dels discos de Sol i Serena i ho segueixo fent amb els meus.

De manera paral·lela a la gravació del disc has rodat una sèrie de televisió. Com ha anat?
És un projecte que va començar mentre gravàvem No em deixis caure. Jo soc de coure les coses molt a poc a poc. Amb en Fluren havíem fet teatre junts quan érem joves. Tots dos som uns nostàlgics i ens vam passar la gravació recordant com de guai era i proposant-nos de tornar a fer teatre junts. Al final ens en vam quedar amb les ganes, perquè ell viu al costat de Barcelona i jo a la Garrotxa i fer teatre no era fàcil. Fins i tot havíem començat a treballar en un projecte molt xulo i teníem els dramaturgs i la direcció, però vam veure que no era factible perquè moriríem d’estrès. Al final, la websèrie ha estat la millor opció perquè ens ha fet anar de cul uns mesos però ja està fet. A més, era un repte nou perquè nosaltres havíem fet teatre però no una sèrie.

El disc i la sèrie són el mateix projecte?
Sí, és un disc que acompanya una sèrie o una sèrie que acompanya un disc, depèn de com t’ho vulguis mirar. Cada capítol està vinculat amb una cançó, i dura només cinc minuts. La sèrie passa en un estudi de gravació mentre es grava el disc, però no es tracta d’un documental sinó que és una història de ficció. Els tres protagonistes d’aquesta minisèrie som en Fluren Ferrer, en Guillem Roma i jo mateixa, que ens interpretem a nosaltres mateixos. A més, hi ha l’actriu Clara Segura, que representa un altre personatge, i que també ha col·laborat en la direcció d’actors.

Quina és la història que s’amaga darrere el guió de la minisèrie?
Tot el que diem forma part d’un guió que ha escrit Estel Soler, basat en una idea meva, de manera que durant tota la història es combina la realitat i la fantasia. El joc és que no saps què és veritat i què no. A més, el realitzador de la sèrie ha estat en Guillem Roma. Per mi era important que fos un músic perquè també ha aportat idees a tot el conjunt.

Com es presentarà el disc i la sèrie?
Hem concebut la minisèrie com un pack complet dividit en nou capítols, que, si tot va bé, es podrà veure per televisió. Volem que serveixi perquè els espectadors es puguin colar a l’enregistrament d’un disc des de la ficció. Passen coses que també podrien succeir en una cuina d’un restaurant o en un hospital. La banda sonora de cada capítol és la mateixa de cadascuna de les cançons del disc. Hi ha alguna cançó que té a veure amb el que passa al capítol i altres que no tant.

I com seran els directes?
Em fa il·lusió que aquesta vegada, a més d’en Guillem Ballaz i jo, també hi haurà en Fluren. Tinc moltes ganes de tocar amb ell. I portarem un tècnic, que també és músic, i no descartem que en algun moment toqui algun instrument des del seu lloc.