Joni Sahún va néixer el 1968 al barceloní barri de Sants. És, des de fa 15 anys, editor discogràfic al capdavant de Kasba Music. Abans, s'havia dedicat al management musical amb Hace Color, i encara abans va ser músic de grups com Anti/Dogmatikss, Monstruación, Juanito Piquete y los Mataesquiroles i Pixamandúrries. Amb Kasba Music ha publicat artistes com La Kinky Beat, Cheb Balowski, La Pegatina, Muyayo Rif, Lágrimas de Sangre, Fito Luri, Ginestà, Maruja Limón o Ratpenat.

Com pateixes la crisi, a nivell discogràfic?
Per un segell com Kasba, el més complicat de tot és la crisi psicològica. Som un segell petit que portava una dinàmica molt clara des de fa uns quants anys, publicant vuit discos cada any, sempre els mateixos mesos –gener, febrer, març, abril, maig, setembre, octubre, novembre–, amb la promoció planificada per poder-la repartir, intentant que dos discos del mateix estil no anessin seguits… un mes trec Manolo Kabezabolo, i al mes següent Manuel Fernández, que és un cantaor flamenc de Badalona… I de sobte passa això, i és un xoc. Per una banda, ho estem patint amb la reorganització, i per l'altra, tot i ser una empresa molt petita on hi treballen dues persones, he hagut de fer un ERTO, perquè l’Amparo es dedica principalment al magatzem, a distribuir discos, i òbviament des de casa no podia fer res de tot això. A nivell de crisi econòmica, en les entrevistes que he anat fent aquests dies mantinc que el sector discogràfic és, dins de la música, segurament el que menys ha patit.
 
Pot ser un cop diferit? Ara encara esteu estar recaptant ingressos de fa sis mesos...
O d’un any i mig o dos!
 
Ara que no es genera res del directe, origen de bona part dels ingressos editorials, pot ser que d’aquí a sis mesos el clatellot sigui més fort?
Pot ser, però per la resta de sector –festivals, sales de concerts, agències de management, promotors, organitzadors d’esdeveniments, músics, road mànagers, xofers, backliners, etc.–, el cop està sent molt més dur que no pas el de les discogràfiques. Nosaltres, vulguis o no, continuem tenint els ingressos digitals; no hem deixat d’ingressar ni un sol dia, i això és important. El sector de la música, des de fa uns dotze anys està en caiguda lliure, en una precarització extrema. Si estàs precaritzat i de sobte se’t tallen tots els ingressos, com pots sobreviure? Penso en els professionals de temporada, que havien de començar a l’abril i acabar a l’octubre, i ens aquests sis mesos havien de fer prou diners per viure tot l’any. Les empreses d’infraestructures han de tenir un petit matalàs, però pels professionals que són autònoms de temporada, tot això és terrible! Nosaltres, els primers dies vam pensar que pujaria el digital, i que això compensaria les pèrdues del disc físic, però després t’adones que sí, que puja el digital, però que els ingressos per publicitat estan caient en picat. Durant aquest tres mesos el que he fet ha estat treballar molt el tema editorial.
 

Creus que a la indústria discogràfica li costa molt explicar-se? Molts artistes acaben autoeditant-se per certes pors o desconeixement de la feina que feu…
En part tens raó. Però de Kasba Music no hi ha cap artista que pugui dir res per temes com infringir un contracte. Sempre dic que sobre caràcters personals tothom pot opinar; soc conscient que no caic bé a tothom, és natural a la vida, no hi ha ningú que caigui bé a tothom. Hi ha qui té més equilibri, sap portar-se bé amb tothom, però jo en soc incapaç. Ara bé, Kasba Music s’explica per ell mateix, el 95% dels artistes amb qui hem treballat són conscients que la feina que fem és transparent i immaculada. No sé si cal fer campanya educativa sobre les discogràfiques; la realitat és que hi ha, i hi haurà, discogràfiques que fan autèntiques aberracions. Per mi és molt complicat, per exemple, fer una campanya col·lectiva sobre com en són de bones les discogràfiques amb segons qui, perquè som conscients de com treballen altres empreses, i per mi és indefensable. Aquí ens coneixem tots, Catalunya és un país petit. Portem quinze anys com a discogràfica, però abans ja portava vuit anys com a mànager, i abans catorze anys fent de músic, fent de periodista i de totes les professions possibles al voltant de la música. Quan em reuneixo per primera vegada amb els grups, els explico que poden fer-ho sols, i què haurien de fer per fer-ho. Els artistes ho agraeixen. Els expliquem en quin món vivim, com funciona i què és la SGAE, què és l’AIE, què és el dret fonogràfic, què és el dret editorial,… Sinó, estan venuts i acaben signant qualsevol cosa. Els músics sempre em diuen “jo només vull tocar la guitarra”, i els responc que el lampista s'ha de donar d'alta d'autònom i fer unes declaracions trimestrals, quan l’únic que li agrada és arreglar canonades. S’ha de fer una feina educativa per totes bandes, tenir empatia, i si ens en volem sortir ho haurem de fer col·lectivament, treballant en una direcció.
 
Recentment hi hagut un cert desacord públic entre algunes companyies discogràfiques i el departament de Cultura. Ho pots explicar?
Hi ha un desacord públic perquè hi ha una associació discogràfica, que és la PAF (Productors Associats de Fonogrames), que envia –a petició de la conselleria de Cultura– una sol·licitud de propostes d'actuació per aquesta crisi. El conflicte es produeix perquè la conselleria, en comptes de respondre directament a la PAF, comença a enviar missatges a través d’altres entitats. Això finalment provoca que la PAF es vegi obligada a fer pública la seva sol·licitud, que és assumida també per altres empreses discogràfiques que no són sòcies de la PAF. La nostra proposta d’ajut al sector la considerem força assenyada. No entenem com, després d'anys d’una relació fluïda amb la direcció de l’ICEC i amb l'àrea de música, en aquest moment tan delicat, l’ICEC no ens respon.
 
I decidiu fer-ho públic i ho reflecteix en un article el periodista Jordi Bianciotto a El Periódico…
Nosaltres decidim fer-ho públic quan a través de l’Acadèmia se’ns diu que les biblioteques no volen fer compres de discos, i que no poden acceptar la nostra proposta. Però això és fals, perquè en cap moment no hem demanat que es comprin discos per donar a les biblioteques! Això amb una trucada s’hauria solucionat. Nosaltres proposàvem, per exemple, que es compressin discos físics per donar-los a les escoles de música. Llavors a través de l’Acadèmia se’ns diu que el director de l’ICEC els ha dit que això podria ser malversació. Però per què no ens ho diu a nosaltres? Després de totes aquestes comunicacions amb tercers, fem una carta dient que si això pogués suposar malversació, són vostès qui tenen els serveis jurídics necessaris per proposar contrapropostes. No entenem perquè no s’han dirigit a la PAF, ens hauríem estalviat tot això.
 
El que es fa patent a partir d’aquí, a partir de les declaracions de l'Àlex Eslava (director de DiscMedi) a l'article d'El Periódico és un cert gap entre la reivindicació del paper del disc físic i una certa aposta de l’ICEC cap al digital. És així?
Crec que aquí hi ha una mala interpretació, potser meva. Entenc que a l'entrevista que li vas fer a en Miquel Curanta parla de mi, per un tweet que vaig fer i on el vaig etiquetar, ja que a la darrera frase de l’article d’El Periódico, Curanta deia que cal "redefinir què és en el segle XXI la indústria discogràfica". Jo vaig entendre, després de llegir tot l’article d’El Periódico, que estava referint-se –entre cometes i de manera exagerada– al fet que s’havia de 'matar' el disc físic. Quin és el sector cultural que més s’ha adaptat al món digital? No és la música? O sigui, abans de dir això potser hauria de dir que el sector literari s’hauria de redefinir, que el sector cinematogràfic s’hauria de redefinir... Kasba es va crear el 2004 precisament com a nova forma de model discogràfic. Jo em redefineixo cada dia. Musicalment, vam començar com un segell de mestissatge, i ens estem redefinint constantment. Per això deia que segurament va ser una mala interpretació meva, perquè ell deia de parlar amb el sector i amb l’ICEC per veure cap a on tots havíem d’empènyer o redirigir-nos, i això a mi em sembla correcte. Totes aquestes males interpretacions venen donades pel fet de no haver-nos assegut en els darrers dos mesos.
 

És possible que en @mcuranta, director de l' @icec_cat, en comptes de respondre'ns directament, com hauria de fer algú amb un càrrec de la seva responsabilitat, utilitzi els mitjans de comunicació per escombrar el pols sota la catifa?
Sí, és possible:https://t.co/V9jIJsc8ya

— Joni D. (@JoniD14700776) May 27, 2020

 
Ara mateix hi ha dues associacions discogràfiques, PAF i APECAT. Aneu de la mà en aquestes negociacions?
La realitat és que mai no hem anat de la mà amb APECAT. Hem fet reunions –sempre proposades per nosaltres– per tractar de treballar en una direcció, i de moment és impossible. Considero que han intentat sabotejar fins al final la nostra demanda d’ajut a la conselleria. Nosaltres vam trigar només tres dies a presentar una proposta per escrit que recull bastant bé una demanda majoritària del sector, i una vegada l’hem entregat a la conselleria, triguem dotze hores a enviar-la a l’APECAT demanant-los el seu suport. APECAT va trigar tres setmanes a donar-nos resposta, i ho fan perquè després de dues setmanes i mitja truquem a segells amics que estan a APECAT i els preguntem si en saben alguna cosa. Si la demanda només ve de PAF i la conselleria té dues sol·licituds de suport, una de PAF i APECAT, no anirem enlloc. Necessitem que les dues associacions donin suport a aquesta demanda!
 
Creus que es pot interpretar com una reivindicació no representativa?
El mateix director de l'ICEC, a l'entrevista a Enderrock.cat diu que la nostra sol·licitud ve "des d’una petita part del sector". Això em sembla una mica lleig. La carta la signen trenta-set empreses, a les quals s’hi han afegit dues més. Quan no arriben a vuitanta les empreses catalanes que fan discos físics, això representa ben bé un 50% del sector!
 
Perquè ho entengui una miqueta el lector, hi ha algun element diferencial entre les dues associacions discogràfiques?
No.
 
Aleshores…?
Hi ha dues associacions perquè fa temps es va crear una situació 'lletja' dins d’APECAT, i algunes empeses en vam marxar. S'hi va sumar el fet que hi havia empreses que històricament creien que APECAT no les representava i mai no hi havien estat associades. Un parell d’anys després d’aquesta fricció dins d’APECAT, es va decidir crear una altra associació –la PAF–. Des d'aquell moment, la PAF va anar creixent, i APECAT va anar decreixent. En la meva opinió, el problema d’APECAT és la gestió de la junta, que no és representativa ni tan sols dels seus socis.
 
Consideres que, idealment, hauríeu d’estar associats d’alguna manera o federats?
Sí, totalment. Nosaltres fa temps que treballem cap aquí. L'última reunió proposada entre PAF i APECAT va ser el novembre o desembre de l’any passat, i a hores d'ara encara no hem rebut resposta.
 
Quin creus que serà el paradigma en què ens haurem de basar a partir d'ara?
No ho sé... fa por. Soc humanista, i sempre he tingut esperança en la humanitat. Estem veient que, com sempre, el 1984 d’Orwell es queda curt. A mi em fa molta por el distanciament social; jo vull petonejar, abraçar, estimar… soc una persona molt sociable i necessito aquest contacte. Mai m'ha agradat endevinar el futur, sempre he anat vivint el present. No soc gens conspiranoic, però em plantejo molts dubtes al voltant de què se’ns intenta imposar o de què se’ns obliga a fer. Des del primer dia he tingut el dubte de si això era o no era per tant. Però per un cantó tenia els dubtes, i per l’altre la por de la salut dels pares o els avis, gent sàvia que ens ha ensenyat i que ens continua ensenyant. És molt complicat. Però l’esperança en la humanitat espero no perdre-la, fins que em mori.