El poder i la frescor que evoquen Las Karamba té l'origen a la multiculturalitat, la llibertat i la confluència entre les sis components de la banda. Des de Veneçuela, Cuba, Panamà o Argentina fins a Barcelona, les artistes uneixen forces en un projecte que després de dos anys de la formació llança el disc debut sota el títol Camino así (Guspira Records, 2021). L'àlbum aplega vuit cançons que entrellacen ritmes i colors procedents de diverses parts del món, d'allò més ballables, i sobretot, un contingut d'empoderament personal i social feminista que fa de paraigua del projecte sencer. Parlem amb Ahylin Bruno i Natasha Arizu, dues de les components de Las Karamba, sobre aquest primer treball. 



Ara fa uns dies que vau treure el vostre primer disc. Com ha estat la rebuda?
Brutal. La gent l'està rebent molt bé. Tenim molt bones sensacions. El tema de marxandatge també està anant bé, que econòmicament s'agraeix un munt. 

Quant temps fa que Las Karamba va engegar motors?
El 2018. Però la formació d'aleshores ha anat canviant: de la formació original ara ens en mantenim tres, i en total som sis. 

A què es deuen aquests canvis?
Dins la formació original hi havia artistes amb altres projectes molt avançats individualment, com Paula Grande o Meritxell Neddermann, que amb el temps han hagut de prioritzar els seus camins en solitari. Tot i això, al disc hi ha cançons que són de l'època en què hi eren i hi ha la seva petjada en tot el que fem. En total, hi ha quatre cançons gravades amb la formació antiga i quatre amb l'actual. 

Quina és la principal diferència?
La flauta de la formació actual en substitució del violí. 

La simbiosi de cultures és un dels plats forts de la vostra proposta. Quins orígens i influències us representen?
Sí. El nostre punt d'unió ha estat Barcelona, però a la banda hi ha la Nati d'Argentina, l'Angie de Panamà, la Lili de Cuba... o jo (Ahylin) i la meva germana Ahyvin, de Veneçuela. Entre totes sumem històries d'immigració i moltes anècdotes culturals diferents. El disc uneix totes aquestes circumstàncies en un context mediterrani. 

Què us uneix a totes, a part de Barcelona?
La música, però també es forja una relació personal molt potent que, segurament per venir de Llatinoamèrica, hem establert entre nosaltres.


Com ho heu fet per trobar el propi color de Las Karamba?
Ens representa la diversitat, els propis països, la llibertat... Tenim molts recursos i un ventall d'opcions i referents molt gran. Intentem sincronitzar-los tots i trobar la nostra pròpia manera d'expressar-nos, mantenint la veu de cadascuna de nosaltres.

Qui s'encarrega de la composició?
Normalment és Ahyvin qui porta una lletra o s'imagina un tema amb una melodia i ens el presenta. Llavors, és entre totes que l'anem construint al local d'assaig, al Poblenou. 

Per què el disc debut es titula 'Camino así'?
El títol va ser difícil de trobar. Volíem que d'alguna manera fes referència a tots aquests canvis de formació, a la petjada de cadascuna de les artistes que han format part del projecte i als canvis i circumstàncies, així com dificultats, que ens han fet ser en aquest punt ara mateix. També representa el nostre caminar, literalment, la forma amb què cada cultura camina a la seva manera, amb totes les maletes al darrere. Les nostres pròpies passes.

El missatge d'empoderament es comparteix a totes les cançons. És l'essència del treball?
El missatge sens dubte és una de les coses que vincula tots els temes de l'àlbum. Hi ha un dels temes que representa molt bé aquesta idea i que justament és un poema musicat, "Presentes" de Gisela López. Té un missatge molt bonic i molt clar que volíem incloure al disc. 

També us representa molt el ritme ballable i la naturalitat!
Exacte. La forma de cantar-ho, la música, és per nosaltres el que fa enfortir el missatge. Quan estem juntes a l'escenari és com si fos una explosió d'empoderament, ningú no ens podria aturar. Ballar és la nostra essència i juntes som més fortes. 


Expliqueu-nos d'on neixen algunes de les cançons, per exemple, "Basta ya"?
"Basta ya" la va compondre la Rita. Parla dels estereotips i etiquetes, és una crida a parar de diferenciar-nos tant pel físic i les creences. Si no t'agrada, no passa res, però accepta-ho. Un crit a la tolerància per sobre de totes les coses. 

I "Margarita"?
"Margarita" és un tema sobre la meva àvia (Ahylin) i la d'Ahyvin, que surt d'una conversa que van tenir elles dues. És força interessant. 


N'hi ha alguna que sortís fruit de la improvisació, estan totes juntes?
"El beso". Va ser el primer tema que es va compondre com a banda i va néixer en un cotxe anant cap a Girona, en una conversa parlant sobre diverses maneres de fer petons, sobre els diferents significats dels petons i d'estimar. La idea del petó com a forma d'expressar l'estimació.

"No sabe nah" sona diferent a tota la resta. És per l'aproximació al trap?
Segurament, ja que és la que més trapeja de totes les que inclou el disc. Volíem donar-li aquesta base i color de rebel·lia txatxà-trap. La va escriure Paula Grande i té un missatge molt potent.