Guineu és l'àlter ego musical d'Aida G., una noia que es descriu a ella mateixa com a "cuquitrash", coneguda sobretot pel seu senzill "Puto any". Uns mesos després de la sortida del hit, publica el primer LP, un àlbum de vuit cançons que segueixen el rastre de les seves primeres passes, aprofundint en els ritmes de pop ballable que formen part d'aquest Forats negres (Gora Records, 2021). Parlem amb ella perquè ens n'expliqui els detalls. 



Quin significat li atorgues a 'Forats negres'?
En astronomia, un forat negre és una regió de l'espai de la que res no pot escapar, ni tan sols la llum. En aquest disc intento explicar vuit situacions, vuit bucles interns que em persegueixen des de fa temps i dels que, en realitat, encara no he pogut escapar.

L'èxit de "Puto any" ha influenciat en el procés de llançament d'aquest LP?
Les cançons del disc van començar a produir-se el març de 2020 i "Puto any" la vaig compondre cinc mesos després durant un cap de setmana a 38 de febre… Tècnicament no ha tingut cap influència amb l’LP, per això vaig decidir treure-la a part. Tot i que "Puto any" també es pot considerar un bucle intern, no era una seqüela del passat com les cançons de Forats negres, sinó una angoixa del present. De fet, va ser compondre-la i al cap de dos mesos ja la vaig publicar, ho necessitava per pair la situació que vivíem... Que vivim.


T'autodefineixes com a 'cuquitrash'. D'on surt aquest concepte?
En un inici aquest terme l’utilitzava només si m’havia de definir a mi mateixa com a persona. Va ser més tard quan vaig adonar-me que ho podria aplicar en moltes altres coses, com per exemple la decoració de casa, l’estilisme, els tipus de pel·lícules o sèries que miro o la música que faig i escolto. Perquè dins de l’etiqueta indie pop hi caben massa coses. M’agrada jugar amb els contrastos, una melodia cuqui aparentment alegre, on s’amaga una temàtica fosca que descriu diversos sentiments d’angoixa, enyorança o frustració.

Les lletres neixen d'experiències personals, doncs?
Forats negres és la fase final d’un procés intern d’acceptació. Sempre he tingut tendència a no donar importància a aquelles situacions banals que m’han fet mal en algun moment. Com que creia que eren coses que li passaven a tothom, les normalitzava i no li donava importància ni dedicava el temps necessari per pair-les, acceptar-les i superar-les. 

Quines són aquestes situacions banals?
Quan dic coses “banals” em refereixo a allò que mitja humanitat ha viscut: que et trenquin el cor, que et decebi un amic, que els teus pares se separin, etc. Històries del dia a dia que, per no parar-hi atenció en el seu moment, acabes arrossegant sense ser-ne conscient.

La veu de Guineu, però, diries que és més aviat optimista? 
Jo crec que més aviat és una veu realista... També és veritat que vaig començar amb “Entre birres” que semblava escrita per Paolo Coelho, i crec que jo mateixa vaig avorrir-me d’intentar fer veure que tot està bé. Perquè si no ho està, no ho està, i no passa res. He buscat una evolució personal i musical des de la primera cançó (2019) fins aquest primer disc, i crec que, ara per primer cop, em sento coherent amb el que estic fent.



Qui més forma part de Guineu?
Tot i que m’he decidit per tirar endavant el projecte sola, la proposta tal com la sento ara no tindria sentit sense presentar-la en format banda, és per això que per als directes vaig acompanyada de quatre músics. Sento que hem muntat un equipet de músics preciós, que no només som amics (o en el cas del bateria, germans) sinó que a més donen al projecte la professionalitat i la solidesa que jo sola no hagués arribat a tenir mai.

Així doncs, concerts en banda i de caràcter festiu?
La proposta en directe, en format banda, s’està plantejant amb la intenció de transmetre la mateixa intensitat que en el disc, amb els seus alts i baixos inclosos. La proposta “duo-set” que hem preparat expressament per aquest dissabte a l’Heliogàbal, serà molt íntima i intensa, però no en el sentit enèrgic, sinó que intentarem transmetre el bucle del que us parlava en estat pur.