Després de l'aventura per l'actual edició del Sona9, Jamaleònics ha decidit embarcar-se a publicar el seu primer treball discogràfic. El resultat ha estat Multitud subalterna (Thornado Music, 2021), un àlbum amb una amanida musical que veu del jazz, l'ska, el reggae, el funk i el punk. Avui, però, nosaltres us n'oferim un primer tastet presentant un dels vuit temes que conformen el disc: "Cap de plàstic".



Amb una base rítmica ben funky, unes guitarres que fluctuen entre el rock i els contratemps del reggae, i uns sintetitzadors d'allò més vuitanters, Jamaleònics fa una sàtira àcida de l'estereotip del 'cunyat de bar'. Versos com "Joan és doctorat a la barra del bar" o "Ell entén de tradicions anant als bous" són un exemple de tota la cultura del masclisme, el profund tradicionalisme arcaic i la ignorància que la banda hi vol reflectir. Per a conèixer més detalls, tant d'aquest tema com del treball al complet, n'aprofundim amb l'ajuda d'alguns dels integrants de Jamaleònics.

"Cap de plàstic" satiritza sobre l'estereotip del "cunyat" de bar. Us n'heu trobat sovint, de persones d'aquest tipus, fins al punt de dedicar-los una cançó?
Sara Pacheco (saxo alt i veus): Exacte! Com bé dius, és una sàtira de l’estereotip de cunyat o de “meninfot”. Al grup som tots de pobles xicotets -al meu, per exemple, hi ha 3.000 i escaig habitants-, i hem crescut envoltats d'aquest tipus de persones i, per descomptat, hem tractat sovint amb ells. "Cap de plàstic" és un tema fresquet per ballar i passar-ho bé; personalment, jo m’ho passe genial cantant-la a l’escenari!

El 'lead synth' de "Cap de plàstic" recorda el mític sintetitzador de "Jump" de Van Halen. Com va aparèixer la idea d'incloure un sintetitzador dels vuitanta a la cançó?
Ximo González (teclats): El lead synth de "Cap de plàstic" va sorgir un poc d'anar provant sons que m'agraden. Provàrem hammonds, rhodes i altres, però res no acabava de quallar amb la sonoritat de la resta d'instruments. Llavors, vaig començar a provar sintes a un assaig i quan vaig tocar amb eixe, tots ens adonàrem que era perfecte per a l'ambient del tema.


Parlem del treball que publiqueu demà. D'on sorgeix el nom de 'Multitud subalterna'? És una reivindicació a totes aquelles minories oprimides?
Dani Trujillo (saxo baríton i veus): Exactament. El títol, com a concepte, és la recopilació de les cançons del disc: un conjunt que parla de les seues diferents parts, i cada part reflecteix aspectes de la vida de persones que ens envolten i que viuen amb nosaltres en aquesta societat. No sols tractem de donar visibilitat a certs col·lectius que estan abjectes per a la societat, sinó que, des de l'experiència, busquem un perquè, una raó que ens explique qui som i què podem fer per garantir una societat que ho respecte tot i tothom. La multitud és per a nosaltres un goig, és festa, és diversió, és poder admirar el món que ens envolta. Però dins de tot el bo, hem de qüestionar-nos què és allò que podem aportar per tal que el que està mal vist tinga un suport i un respecte. 

Com ha estat el procés de creació de les cançons del disc, ajuntant tants estils diversos com funk, reggae, ska o punk?
S.P: Al grup som vuit persones amb gustos diferents, i eixa és la raó d’aquesta amanida d’estils en la nostra música. Per crear ho solem fer de diverses maneres: a algú se li acudeix una línia de baix, una lletra o un riff, i a l’assaig improvisem sobre eixa nova idea i anem creant entre totes. Aquest procés és molt dedicat i lent, però el resultat per a nosaltres és molt satisfactori. També hi ha temes en què un de nosaltres (sol ser l'Arnau, baterista i cantant) porta la partitura amb pràcticament tot el tema escrit i treballem sobre una composició. Són dues maneres de compondre amb les quals ens trobem còmodes i, de moment, seguirem treballant així.

Tres de les cançons del disc superen els 6 minuts, un fet habitual fa 30 anys, però pràcticament desaparegut avui dia. 
Víctor Sánchez (baix elèctric i veus): Des dels inicis del grup, no ens hem posat barreres quant a la durada. Si desenvolupem una idea i ens agrada pel camí que va, tampoc passa res perquè s'allargue, sempre que tinga sentit. Crec que açò ve un poc d'on venim. Començàrem tocant estàndards de jazz, i se’ns ha quedat dins allò de no tenir problema en allargar els temes el que siga necessari. Referents per a nosaltres com Snarky Puppy i la New York Ska Jazz Ensemble ens inspiren a tot açò. Si bé és veritat que sabem que el públic avui en dia no està acostumat a temes tan llargs, i a poc a poc ens van sorgint nous temes que estan més acoblats als estàndards actualitat.