La Corda Fluixa va néixer fa tres anys com a resultat del retrobament de cinc amics ceretans d'infància. El 2020 ja van editar el seu treball debut, titulat In-humà (Guspira Records, 2020). Davant la impossibilitat de girar el treball pels escenaris, la banda ha tornat a tancar-se a l'estudi per preparar un nou EP, titulat Mirant endins (Guspira Records, 2021), que es publicarà demà mateix. Nosaltres, avui, però, us revelem en primícia la cançó homònima, que compta amb la col·laboració de Keila Elm.


"Mirant endins" és un cant a la vitalitat. La banda, juntament amb Keila Elm, reivindica el goig de sentir-se viu fent una mirada introspectiva cap a un mateix. Una mirada cap a les entranyes del propi esperit per reflexionar sobre les incerteses i el dolor, i afrontar-los com una part indestriable i inevitable de la vida. En el clip, passejant pels carrers del barri Gòtic de Barcelona, el violí de Keila Elm i el banjo d'Oriol Moner cobren presència al ritme de les alegres tonades que tots dos van pregonant. Aprofundim més en aquest nou àlbum que La Corda Fluixa està a punt de publicar, de la mà dels seus dos cantants, Oriol Moner i Albert Canal.

Com vau començar amb La Corda Fluixa?
Oriol Moner: Som amics de la infància. Quan teníem 13 o 14 anys, vam fer un grup amateur que es deia Per Al Clatell. Era bastant desastre i cadascú va fer el seu camí fora de la música. Hi va haver un moment, però, en què l'Albert i jo ens vam retrobar amb cançons que teníem i vam pensar que ens podríem ajuntar altra vegada. I a poc a poc, es van anar unint tota la resta d'integrants i vam gravar el primer disc. Llavors, pràcticament tots vivíem a Barcelona.

I ara heu tornat a la Cerdanya o seguiu a Barcelona?
O.M: Ara, estem una mica més separats, perquè estem dispersos per llocs diferents com Mataró, la Cerdanya o Sant Joan de les Abadesses, per exemple. Al final, som un grup d'amics que no som músics professionals, però fem música plegats per passar-nos-ho bé.

Com és que us heu decantat per fer un EP en comptes d'un treball de la llarga durada com 'In-humà'?
O.M: Després del llançament d'In-humà, teníem programada la gira, però, amb la pandèmia, va caure. Només vam fer quatre o cinc concerts. I com que teníem cançons noves, vam pensar que era una bona idea posar-nos a gravar. El pressupost no era gaire alt, i només ens va donar per enregistrar quatre cançons. Finalment, ho vam ampliar a quatre cançons més després de parlar-ho amb la nostra discogràfica. Però no ens tanquem a tornar a fer en un futur un treball amb 12 cançons.


Les melodies enganxoses i l’esperit optimista és un dels trets d’identitat de 'Mirant endins'?
Albert Canal: Nosaltres intentem no defugir d’allò dolent ni d'allò bo que ens toca viure. Agafem tots dos cantons per treballar-los i seguir avançant. L'optimisme, per nosaltres, no és pensar, quan estem fotuts, que tot anirà bé i voler passar de pressa aquell moment. És endinsar-se ben bé en la merda fins a trobar-te a gust. No fugir de sentir pena, ràbia o qualsevol emoció que tinguis catalogada com a dolenta. Gaudir d'estar content i d'estar trist de la mateixa manera. La finalitat del grup és mostrar aquest gaudi davant la vida.

O.M: De fet, en relació amb els estats d'ànim, hi ha dos tipus de cançons. Les meves aposten molt més per un caire terapèutic i introspectiu. En canvi, les de l’Albert, són molt més optimistes i toquen temes i experiències pròpies.

Quins grups us han influït a l'hora de crear la vostra sonoritat?
O.M: Bevem de molts llocs diferents. De fet, els meus referents i els de l'Albert ja són diferents. Jo, personalment, tinc com a referències el grup australià Sons of the East o el folk-rock de Mamford & Sons. Però també bec de grups radicalment diferents, com per exemple Oques Grasses. Són bandes amb un contrast molt gran, però, alhora, em donen un punt d’unió per poder transmetre el que vull.

A.C: En canvi, jo sempre he escoltat molt més l'escena del rock nacional, amb grups com ara Leiva. 

D’on ve la idea d’incorporar un banjo a una música pop de caràcter festiu?
O.M: Doncs precisament ve d'una de les influències que et comentava abans. Sons of The East tenen un banjo i, des de feia temps, ens cridava molt l’atenció. La meva parella me’n va regalar un i vaig començar a fer classes per aprendre'l a tocar. I quan vam decidir experimentar amb ell en les cançons, vam descobrir que li donava un contrast sonor molt interessant.

A.C: Intentem encaixar el banjo a totes les cançons que podem. D’alguna forma, el banjo forma part del grup i és un dels nostres trets diferencials.

Al disc heu inclòs cinc cançons en català, i tres en castellà. Com decidiu la llengua amb què escriviu les cançons?
O.M: Al final, crec que escriure en català o castellà deriva dels nostres gustos i referents que hem anat absorbint al llarg dels anys. És una decisió espontània i natural.