El 10 d’octubre va començar l’onzena edició del Circuit de Lied al Montseny, organitzat per La Fàbrica de Lied. Demà, en el marc del mateix cicle, se celebrarà el concert ‘Per una flor de romaní, l’amor doní’, en homenatge a Robert Gerhard (1896-1970), de qui enguany se celebra el 125è aniversari del seu naixement. L’esdeveniment, que tindrà com a fil conductor la poesia de Josep Carner, recorrerà diverses peces de diferents compositors a més de Gerhard, com Eduard Toldrà, Francesc Pujol i Joaquim Serra, o les versions de “Canticel” de Ricard Lamote de Grignon i Antoni Massana. Tot plegat, serà interpretat pel tenor David Alegret i el pianista Daniel Blanch.
 

Les vacances d’Aragay i Carner a Breda

Albert Ferrer Flamarich

Si durant molts segles la cançó a Catalunya va ser un gènere anònim, gràcies a la Renaixença aquesta fou recuperada incorporant-se al corrent modernista com a icona cultural i política, i perllongada durant el Noucentisme com àmbit preeminent entre els principals compositors catalans –juntament amb les obres per a cobla-. Durant aquests anys moltes cançons tradicionals també van ser harmonitzades per Antoni Nicolau, Lluís Millet, Josep Rodoreda, Enric Morera i Vives, entre molts altres, a la vegada que també es va crear un corpus nou a partir de textos de grans noms de la literatura catalana com Verdaguer, Guimerà, Maragall i, més tard, Sagarra, Salvat-Papasseit i Carner. Precisament en commemoració del 50è aniversari de la mort de Josep Carner l’any passat, aquest recital aplega quasi una vintena de cançons de diversos compositors catalans que n’han musicat l’obra poètica, agrupant un heterogeni mostrari de sensibilitats que avalen la consideració de Carner com un dels literats catalans més musicats, juntament amb Maragall i Espriu, gràcies a la bellesa, lluminositat i expressivitat sensual i continguda de la seva poesia. Una poesia que també va estimar el ceramista i pintor del Noucentisme Josep Aragay i Blanchar (1889-1973), fill il·lustre de Breda, i que dona nom al Museu Municipal de la població que acull aquest recital en el marc de l’església parroquial dedicada a Santa Maria, presidit pel seu quadre Vacances (1923). 
 
Estilísticament la selecció d’avui està emmarcada en la tonalitat i la melodia com a eixos compositius i comunicatius amb un caràcter nacionalista sense recórrer al folklore, dins el que Robert Gerhard i altres joves de la seva generació definien vora el 1930 amb el neologisme “pairalisme”. És a dir: “pertanyent als pares” i com a descripció d’una societat catalana conservadora que va acabar essent concebuda com a provinciana. En record als 125 anys del naixement de Gerhard s’inclou el Madrigal a Sitges, d’estètica divergent a Un clavell del cicle Les cançonetes del Déu –nos-do de Francesc Pujol (1878-1945), sobretot en el substrat harmònic. Com a pòrtic, es cantaran sis de les deu cançons sobre poemes de Josep Carner que va musicar Toldrà (1895-1962) –al marge de la seva obra mestra, l’òpera El giravolt de maig; i com a conclusió, les Cinc cançons sobre poemes de Josep Carner de Joaquim Serra (1907-1957) que, sense configurar un cicle a la manera germànica, són una col·lecció unificada i equilibrada pels contrastos alhora que la seva darrera i més ambiciosa aportació al repertori per a veu sola i piano. Enmig, hi destaquen tres versions de Canticel amb aire afrancesat: la de Lamote de Grignon (1899-1962), iniciada per una mena de sospir; la de Massana, més agosarada tonalment (amb un creuament de mans del pianista al final); i la de Toldrà, sens dubte, la més subtil i succinta de les tres atesa la concisió de mitjans i l’adaptació a la prosòdia del poema extraient-ne el màxim d’expressivitat poètico-musical. 
 
A més, el programa inclou les incursions de tres compositors contemporanis i deutors d’una corrent neoromàntica, amarada de sensibilitat i fluïdesa melòdica, presents en la lluminositat i naturalitat d’“He somiat que dins la mar nocturna...” del tríptic Els somnis d’Albert Guinovart (1962); en les alenades expansives i ràpidament atenuades de “L’epigrama del bell temps” amb què García Demestres (1960) simula el joc de miralls i el caràcter auràtic de les esperances referides pel poeta dins el tríptic Temps de poeta; així com en les dosis d’slancio de la quasi aforística “Obsessió lunar” de Les estacions de Miquel Ortega (1963), que encaixen amb el fraseig de David Alegret habitualment cisellat; enriquit tècnicament per apianaments, mitges veus i domini general dels reguladors que es recolzen en una acurada articulació que potencia la intel·ligibilitat en la dicció del text. D’innegable fusta liederística, el tenor sedueix en el detall gràcies a intel·ligents inflexions de color en unes composicions en què la veu queda molt exposada en musicalitat, gust i sense perills de tessitura. L’acompanya al piano l’incansable Daniel Blanch, president de l’Associació Joan Manén a qui devem no només la reivindicació i recuperació d’aquest violinista i compositor, sinó també la programació de moltes altres figures catalanes en una tasca en admirable sincronia amb els esforços de La Fàbrica de Lied. En aquest sentit, cal felicitar-los per la convivència i les sinergies que malden pel nostre patrimoni cultural treballant des del rigor, l’ambició i el compromís artístic. El país ho necessita.