En un any i mig, Oscar Peris ha publicat tres discos. Fill de Llaurí, l’artista es declara plenament influenciat per Bob Dylan, cosa que es fa evident en tots tres treballs. Els dos primers van ser enregistrats de manera senzilla, amb veu, guitarra i harmònica. Al darrer, Latitud 39 (autoeditat, 2021) ja hi sentim algun instrument més…



Tres discos en un any i mig. Ets un artista prolífic?
No ho sé, ja ho veurem. Ara mateix estic bloquejat. Normalment, em venen idees i no em costa fer cançons. Ara no se m’acut res més, però no estic preocupat; ja me’n vindran. El que he presentat fins ara és una mena de trilogia de les cançons que havia anat fent al llarg de la meva vida. I quan dic tota la vida inclou també els últims mesos. Des que vaig presentar el primer disc fins que he gravat el tercer també he anat fent cançons. Ara tardaré una mica més a fer el proper disc i segurament canviaré una mica d’estil.

Les cançons ara tenen més instrumentació. Per què?
Quan vaig anar a l’estudi no tenia eixa idea. Jo volia diferenciar eixe disc dels anteriors perquè les cançons són un poc diferents. Jo diria que algunes són més agressives, més d’actualitat, i en general em sembla que més comercials. També són més curtes, excepte la que dura deu minuts i la que en dura sis. Però el productor em va convèncer de posar algun instrument més. La majoria ho ha fet ell: jo he fet la cançó tal com la tenia pensada i ell hi ha posat alguns elements més.

Les lletres són més canyeres que als anteriors discs.
Sí. He volgut agafar temes més d’actualitat que impacten més. Més que protesta, als discos anteriors hi havia una proposta d’idea de crítica. Aquesta vegada, sí que hi he posat més protesta, i crec que això és el que fa aquesta sensació d’agressivitat.


El disc comença amb “Emergència lingüística” en què et mulles molt.
Eixa potser és la més comercial. No és exactament així, però qui canta en català ha de fer alguna cançó així si vol tenir molt seguiment. Jo ho he fet per sentiment i quan la vaig tenir se’m va acudir que tindria èxit.

M’ha cridat l’atenció el títol de “Socialisme espiritual”.
Eixa s’assembla una mica més a les dels discos anteriors perquè és més de proposta que de protesta. El socialisme espiritual és el socialisme vertader, diferent del socialisme que hi ha avui dia... Qui es llegisca la lletra, ho entendrà.

T’allunyes de la imatge del cantautor afectat. Estàs content de cantar!
Sí, però de vegades cante coses que em fan sentir incòmode. Per exemple, a la cançó “Un noi del poble” dic ‘Amb unes vides de precarietat, mancats assalariats que a la dreta van votar’. Això per mi no és agradable, però faig un esforç.

A internet t’he vist cantar Dylan. Hi haurà més versions?
Havia adaptat dues cançons i m’havien agradat: “No ho penses dues voltes” (“Don't Think Twice, It's All Right“) i “Noia del país del nord” (“Girl From the North Country”). Vaig estar a punt de penjar-ne una altra, “La solitària mort de Hattie Carroll” (“The Lonesome Death of Hattie Carroll”), però al final no ho vaig fer. Potser en un futur en faig altres i si arribo a tenir-ne deu o més, potser en faria un disc. De moment només és una idea. El que sí que faré és tocar-les als concerts.