El cantautor sabadellenc diu que Freqüentitat modernada (Discmedi, 2022) és un disc de “cançons de mirada irònica i transversal, satíriques en el futur, diferencialment inclusives i postcontemporànies amb horitzons pretèrits que han vingut per quedar-s’hi”. Saki Guillem ha facturat una obra inspirada.

Si la cara d’un àlbum és la imatge de portada, Freqüentitat modernada té una il·lustració immillorable dissenyada per l’inconfusible Xavier Mariscal. Segons Saki Guillem, “com que aquest treball és una autoproducció i som amics, ja fa temps li vaig deixar caure que estava fent un disc nou i que m’agradaria que em dibuixés la caràtula. Al cap d’un any i quan el disc ja estava acabat, li vaig tornar a dir i va dibuixar una portada extraordinària. Em va fer una mica de vergonya que hi posés la meva cara, però em va dir que havia de ser d’aquesta manera perquè el títol, la música, la lletra... eren totalment jo mateix”.



'Freqüentitat modernada' és un títol complicat tant de pronunciar com d’entendre. Què vols expressar?
[Riu] Els músics tenim la mania de fer jocs de paraules. L’escriptor Josep Pla es referia als músics com aquells que fan jocs absurds de paraules sense parar. Freqüentitat modernada són dues paraules que en veritat són quatre: freqüència, quantitat, moderna i moderada. Serveixen com a resum per al meu malestar intern amb el llenguatge.

Quin malestar tens amb el llenguatge?
El llenguatge està molt pervertit. Per exemple, quan engego la tele, que la poso molt poc, i veig el Telenotícies parlant de la covid, m’adono que fan servir el llenguatge amb un disseny constant. Els polítics no paren d’utilitzar paraules que no els són pròpies. Parlen d’escenaris, eines, actors, finestres d’oportunitat... És patètic. Fan disseny lingüístic com si fos enginyeria social. Què ens estan venent? El llenguatge és en mans de psicòpates, els dos darrers anys d’independèmia ens estan triturant.

I això es reflecteix al disc?
A mesura que feia les cançons m’anaven sortint lletres satíriques, qüestionant-me com es fa servir el llenguatge. La cançó “Abecedari solidari” diu que el llenguatge té ganes que per fi el tornem a fer servir amb sentit. Sense anar més lluny, cal veure la perversió que provoca el Whatsapp. La gent no sap escriure. Està molt bé que s’abreviïn les coses, però hem oblidat les paraules. A la universitat es fan faltes d’ortografia, quan això era una cosa impensable.

Tornant al disc, aquesta idea que expressa el títol és el nexe vertebrador de les cançons?
Efectivament, era l’excusa per titular el disc. Per mi una cançó no és més que una història o una idea que em cou a dintre i que vull treure. Totes les cançons estan ordenades cronològicament tenint en compte la data de creació. Això és molt interessant, perquè totes expliquen una història, reflexió o idea. Una per una les pots treure del context, però així i tot formen un tot que té sentit a partir del títol.

Musicalment, 'Freqüentitat modernada' segueix el 'leitmotiv' dels teus altres treballs, una fusió de pop i jazz unida per la teva essència personal que beu d’anys d’aprenentatge de molts estils i formats.
És justament això. Jo no vinc d’un silenci com Raimon [Riu]. Les meves arrels musicals són el pop, el rock i el jazz, he passat per tot arreu. Els nous temes són pop perquè són populars i per tant no són jazz pur, però sí que tenen una base molt cuidada i una harmonia treballada; no només hi ha tres acords. Ara podria dir una llista de grups catalans que fan cançons de tres acords justets, però la música és més que això.

La teva carrera musical té un recorregut de més de 40 anys component i interpretant per a tota mena de formats. Per què vas decidir començar a fer les teves pròpies cançons?
Em vaig adonar que el que més m’agrada és fer cançons, que per mi és el més difícil. He fet arranjaments per a orquestres simfòniques, però em costa molt més compondre una cançó de tres minuts. Sintetitzar el que vull expressar i aconseguir que el que ho escolta senti alguna cosa és molt difícil. Fa sis anys vaig decidir passar de tot i no treballar per a ningú més, ni fer més publicitat, ni teatre. I la pregunta que em vaig fer va ser: “Seré capaç de tornar a fer cançons com quan tenia 14 anys?”. Això és el que més em preocupa. I perquè te’n facis una idea, per fer les vuit cançons del disc abans n’he descartat una trentena.

Has gravat amb Pau Riba, Pep Laguarda o Lo Poder del Cant, has compost bandes sonores i has adoptat el paper de cantautor. No hi ha gaires artistes de l’escena catalana amb una proposta semblant. Et consideres un 'rara avis'?
Totalment! Deixant de banda la diferència d’edat i de moltes altres coses, als Estats Units hi ha un artista com John Mayer, amb qui sento que tenim una trajectòria semblant. Però tens raó que al nostre país no hi ha ningú més amb una proposta com la que faig. Sap greu dir-ho, però ho tinc molt malament...

Què vols dir?
Primer, que ja no tinc trenta anys. I segon, que ja no tinc mercat. El ministre espanyol d’interior fa uns anys va dir: “Les hemos destrozado el sistema sanitario”. Doncs a Catalunya la indústria musical ens ha destrossat la música. El nivell musical és paupèrrim, estem pujant a la xarxa autèntica merda, i perdona que sigui tan clar. Estem donant vida a coses que no passarien cap examen enlloc del món civilitzat. Ho tinc molt difícil. El meu èxit és treure un disc i fer els meus concerts.