El cantant de Constantí escriu amb la mateixa cura que fa les lletres de les seves cançons i ara publica el cinquè llibre, Sona la cançó (Rosa dels Vents, 2022). Lliga la temàtica del llibre al programa musical que ha fet els últims anys a iCat, Celobert, que com diu simpàticament, és un "explicar sopars de duro sobre les cançons". El llibre recull tot de vivències personals que la seixantena de melodies li fan reviure, tot endreçant bé la memòria pròpia, sense que sembli can seixanta i resulti una lectura plaent per a tota persona melòmana.
 
El títol del llibre remet a la cançó d'Els Pets "Soroll" del vuitè disc 'Agost' (Discmedi, 2004), que arrencava amb 'Sona la cançó que més m'estimo d'aquest món'. Quina ha estat l'empenta que t'ha dut a escriure aquest cinquè llibre?
L'empenta me la va donar la pandèmia: vaig estar molt temps a casa amb molt temps lliure. En el llibre, he volgut fer una barreja de carta d'amor a les cançons que m'han fet companyia i un repàs a la vida, d'instants relacionats amb les cançons que m'han quedat a la memòria. He ajuntat els moments i les cançons que m'hagués agradat fer. I he estat poc ortodoxe, fent textos més curts o més llargs, depenent molt del moment que m'evoquessin les cançons. A més, feia temps que Rosa dels Vents em demanava un llibre. Vaig intentar fer ficció, però no me'n sortia i en canvi amb això, va ser posar-me i gaudir-ho des del principi. Primer eren 20 cançons i han acabat sent seixanta. He intentat que fossin capítols curts, que els puguis llegir en el mateix temps de la durada de la cançó de què és parla.
 
De la seixantena de cançons només sis són en català ("Helena", de Serrat; "El setè cel", de Sisa; "Esqueix de cançó", d'Ia & Batiste; "Els cotxes et refreguen al passar", d'U-tòpics; "Aquesta pluja" d'Antònia Font, i "Foc i brases", d'Inspira). No volies generar enemics amb la tria d'uns o altres?
Tampoc no hi ha cap cançó que hagi explicat al llibre amb la idea de destripar-la o criticar-la, sinó que són cançons que m'han fet companyia. No vaig voler fer quotes de cap mena, tampoc en espanyol, ni pel que fa a dones. No volia ser políticament correcte i fer el llibre amb quotes proporcionals, ha sortit instintivament així, i em sap greu però la meva generació vam viure una dictadura masculina i anglosaxona pel que fa a música escoltada a casa. Si hagués estat una selecció de cent i no de seixanta, segurament n'haurien sortit més. Tampoc no hi ha cançons d'amics meus, no volia fer un acte d'amistat; els artistes que he triat no els he tractat gaire o gens.
 
La que sorprèn més potser és "Foc i brases", d'Inspira: la tries entre tota la fornada que va sortir de 2009 a 2011, primer com si l'anessis a descartar però al final la destaques com a obra atemporal. Hi ha cançons que necessiten el seu moment?
Espero que al Jordi Lanuza li faci especial il·lusió. El boom del nou pop català va ser un tsunami de qualitat musical i hi ha artistes que han quedat entremig i em fa especial il·lusió els que no són tan mediàtics.
 
I de Joan Manuel Serrat tries una cançó que no sol ser gaire citada com a principal, "Helena", però que reivindiques perquè va ser en el moment en què 'sense fer comèdia o reivindicació, va introduir [les cançons en català] als menjadors de les cases com si fos un parent proper'. Serrat, però, no era ben endins de tota aquella Nova Cançó, reivindicativa, encara que cantés en castellà?
Serrat no entrava tant en el vessant ni de proposta reivindicativa ni en la militància. Serrat és l'equivalent a Bob Dylan a nivell de lletres: aconsegueix que el català arribi a la seva majoria d'edat. Hi ha una escola serratiana claríssima a l'hora de fer lletres. Per al meu amic (Edigsa, 1973) i "Helena" va sortir just quan acabava de treure el petardo de disc que va ser Mediterráneo (Zafiro/Novola, 1971) i es va menjar aquest disc en català següent. Hi ha coses que em grinyolen del personatge de Serrat, però només per les seves lletres el defenso totalment. De fet, quant a lletres, l'he copiat descaradament. I crec que això de copiar s'ha de reivindicar, és una cosa obligatòria: que es copiï més i que no es vulgui ser tan original. Que es copiï més, però els bons; si copies els bons, tens el perdó de Déu.
 
Dius que tot va començar amb Los Sírex i la cançó "Acto de fuerza", va continuar al cotxe del pare escoltant de tot i més... Però curiosament quan parles de Roberto Carlos ho fas amb "El gato que está triste y azul", no dius res de "S'ha acabat" i 'la mare sent Roberto Carlos tot fent el llit...'
És que no és una autoreferència: la cançó "S'ha acabat" és d'en Joan Reig i era la seva mare... La cançó dels Sírex és la primera prova que hi havia alguna cosa a la música que m'arribava. És un record de segona mà, perquè m'arriba pels pares, que em deien que jo era un nen ensopit, però que la música em treia el nervi. "Acto de fuerza" és el primer contacte i la primera prova que les cançons m'acompanyarien.

 
'¡Qué noche la de aquel día!' (BSO de la pel·lícula homònima de 1984) va ser el primer disc que vas comprar tot sol. Què tenien els Beatles (dels quals tries "I Should Have Known Better", "Strawberry Fields Forever" i "Golden Slumbers"), que van despertar tantes vocacions i carreres musicals?
"I Should Have Known Better" va ser el big bang de la meva vida, el que em va fer dedicar-me a això, obsessionar-m'hi com m'obsessiono, obrint-me totes les portes. Trio tres cançons dels Beatles per parlar dels tres compositors. Lennon és genial i McCartney, que sembla el parent pobre, per mi és el 'beatle' amb més talent, l'artista en qui més m'he emmirallat en fer melodies. Cada cop que escolto "Golden Slumbers" (somnis daurats), que dura un minut i mig, en el moment que diu 'smile away' i fa l'estripada de veu, em venen unes ganes de plorar que em posa la pell de gallina.
 
La passió malaltissa per la música moderna la comparteixes amb la colla d'amics d'adolescència... i dius que 'en Joan, sempre tan nostrat, et posava al dia de l’escena progressiva en català', mentre tu et vas transformar en el 'masover' de King Krimson ("Starless"). És una música força fosca tenint en compte la lluminositat d'Els Pets, oi?
Entre altres coses, un vol ser molts músics i acaba sent el músic que és. No tinc ni l'habilitat, ni la digitació, ni la capacitat de Robert Fripp. Els de la generació del 1963, som fills del rock simfònic. Quan teníem 15 anys, s'escoltava una música molt complicada i enrevessada, però ens la fotíem a granel. A poc a poc vam anar simplificant els nostres gustos, sobretot amb l'aparició del punk i Ramones, que van demostrar que no calia fer tres canvis de tempo en una sola cançó...
 
"Helena" de Serrat és, per tu, 'un tractat magistral d'intimisme i sensibilitat'; "Solo", de Baglioni, el sents com 'un tractat gairebé neorealista de solituds'... Les cançons íntimes i solitàries són les que t'han calat més a l'hora de fer lletres per a Els Pets?
Sí, tot i que suposo que no és una cosa original d'Els Pets. Hi ha més cançons tristes i melangioses en la història del pop, perquè fer una cançó així és com un ibuprofèn per treure's la tristesa de sobre... Si ets feliç el que et ve de gust és anar a fer un vermut. És una manera d'explicar què està passant. També les cançons tristes arriben més pel mateix. I som fills de l'escola de pop italià, perquè la ràdio de la nostra adolescència hi era molt present. En Joan Reig i jo som molt fanàtics, tot i que hi ha qui diu: "però si semblen Sergio Dalma, si són molt melodramàtics...". Bé, sí.
 
Quan parles d'"El setè cel" de Sisa parles del teu paradís adolescent, el local que sortia a la cançó "La colla". Es pot dir que aquell setè cel és el que posa ànima a moltes creacions teves? Has buscat que els lectors facin aquestes connexions i altres amb les vostres cançons?
No conscientment. "El setè cel" sí que té una connexió directa amb "La colla" en aquest capítol: és el lloc on comences a fer el que vols, et tanques de la gent que et vigila i et renya, on fas els primers petons, els primers porros, els experiments musicals... Amb la colla de la cançó quedem cada any per sopar.
 

Al capítol "Esqueix de Cançó" d'Ia & Batista, més que parlar del duet, parles de la teva relació amb Joan Reig. Creus que heu esdevingut un tàndem nostrat, tipus Lennon-McCartney? 
Els amics els tries, però no vol dir que t'agradin cada dia, també hi ha dies que els escanyaries. Els amics de veritat hi són encara que no els tinguis al costat, quan els veus tens la sensació que els has vist el dia abans. La relació amb el Joan és tan llarga que el Falin diu que és com un matrimoni: tenim aquesta mena de relació. 'Rotllo' Lennon-McCartney? Sí en el sentit que abans estàvem més junts i cada vegada ho estem menys... Ara bé, som els primers d'escoltar-nos la cançó d'un i de l'altre i opinar per fer canvis. A mi em costa més, perquè el Joan és molt tossut i qualsevol coma que li toquis ho sent amb un dolor com d'operació d'apendicitis. Jo soc més promiscu, soc més passiu, m'agrada que em fotin mà, em deixo.
 
Elton John et serveix per parlar de "Goodbye Yellow Brick Road", dels seus discos 'imbatibles' dels anys setanta i també de les revistes musicals de la teva joventut, 'Popular 1', 'Vibraciones' i 'Popster'. De David Bowie tries "Time" i aprofites per fer un cant a la 'ciutat dels teus somnis'. De Ramones, la seva 'marató d'electricitat'; i Bob Dylan el destaques com a 'perfeccionista del gènere de la cançó rancuniosa' amb les exparelles. Però, tu com a britànic d'adopció, parles de "Waterloo Sunset" de The Kinks com a la 'millor cançó de la història del pop'. Com definiries aquesta immersió en la música anglosaxona?
La música anglosaxona és l'idioma del rock i del pop. Per molta inquietud que tinguis a l'hora d'escoltar cançons en altres llengües, sempre acabes a l'anglès i la pedrera és tan gran que t'hi enfonses! Visc a Anglaterra i tinc molta més música a l'abast. La música pop forma part de la seva idiosincràcia, de la vida quotidiana: al súper pots escoltar la Joni Mitchell i el taxista pot fer-te canvi d'impressions sobre els Zombies o els Kinks. Envejo molt els anglesos perquè valoren la importància de la música pop; li donen un valor, no és entreteniment pur i dur. La música t'ensenya el que és Anglaterra com les pel·lícules de Ken Loach. La música és part del dia a dia, els anglesos canten al carrer o al pub.
 

Per parlar de 'rock català' ho fas amb la cançó "Els cotxes es refreguen al passar" d'U-tòpics, un grup que va quedar més a l'ombra dels grups que vau destacar a primera línia. Tries la cançó que desmitifica la drogoaddicció, que potser va afectar més la generació anterior a la teva... Per això les lletres d'Els Pets han triat la part humana més lluminosa?
Els U-tòpics va ser una banda formada els anys 90-92 i la cançó l'he triada perquè és diferent de tota la resta, de la imatge i dels tòpics que ha perseguit l'etiqueta 'rock català'. A la gent que pensava que tot el rock català era una merda per tou o perquè era setanter, els mostro una cançó que va més enllà del prejudici, per dir que en un moviment, com en tot, hi ha coses bones i de no tant. Els convido a escoltar totes les cançons d'U-tòpics. "Els cotxes es refreguen al passar" és una lletra desoladora i colpidora, com les que poden fer un Jota (Los Planetas) o un Nacho Vegas, parlant de la devastació que provoquen les drogues. Va ser una realitat que vam viure de primera mà, veient-ho amb la gent dos o tres anys més gran. Hi va haver una pandèmia de cavall. I Els Pets em fa l'efecte que enganyem una mica, perquè tenim tendència a fer músiques assolellades però amb lletres que són tot al contrari. Fugim del tòpic: sota la brometa hi ha vida. El "Bon dia" és un exemple clar: a la lletra hi ha dones alcohòliques, un home a punt de morir i veïnes xafarderes. No és ben bé un retrat misericordiós. El que em sap molt greu, i és una de les pitjors paraules que he usat, és haver posat 'retrassat' en una cançó... Ara m'agafa una vergonya terrible.
 
I per parlar de les següents generacions a la vostra, tries Antònia Font i Inspira. A través d'Antònia Font, parles de la importància d'haver pogut ser al segell DiscMedi (amb Àlex Eslava al capdavant) durant molts anys per tal d'escoltar altres propostes. Dius que els Antònia Font ja no els tens a l'abast: perquè ho vas escriure quan estaven retirats o perquè els veus ja fora de l'abast de l'escena catalana?
Antònia Font tenen una frase definitiva que volia aprofitar pel final del capítol que és 'Tothom té defectes. Jo encara t'enyor. Ningú no és perfecte, ja no te faré pus cançons'. Té ironia i tendresa al mateix temps. En el capítol parlo que vaig triar A Rússia (Música Global, 2001) d'Antònia Font enfront de tota la música d'aquell any ('Antònia Font va revolucionar l'escena catalana, eren el grup que agradava als que no els agradava el rock català', dic al llibre). Ara amb internet és diferent: internet ha estat una aportació superpositiva -jo me n'alegro de no haver estar fent arqueologia durant tres setmanes-. Tenir música a l'abast és un plus. Però hem arribat a la saturació de cançons. Crec que per decret llei s'hauria de prohibir els músics que facin més cançons durant deu anys, per donar-nos temps a pair. Es treuen discos com qui fa salsitxes, cada mes en surten quaranta i amb la pandèmia s'ha multiplicat, tots els músics han fet cançons. Un músic ha de tocar, pujar a l'escenari i deixar estar tantes cançons; n'hi ha per donar i per vendre... És el meu al·legat final.
 
[El temps vola parlant de música amb Lluís Gavaldà però em comenta que millor ho deixem aquí; amb Els Pets estan acabant el proper disc, que sortirà a la primavera. L'esperem].