La cantaora de Godella Noelia Llorens ‘Titana’ és una de les màximes exponents de l’eclosió de la música tradicional al País Valencià. Ancorada en les sonoritats i les melodies de la terra, presenta el seu segon disc en solitari, Llum (Propaganda pel Fet!, 2026), amb un repertori lluminós, íntim i emotiu de jotes, fandangos i seguidilles, però també de pasdobles i rumbes.



D’on sorgeix aquest feix de lluminositat que il·lumina el repertori del teu segon disc en solitari?
Fa un parell d’anys vam viure un episodi catastròfic al País Valencià amb la Dana. Aleshores, tot estava molt fosc, i més encara amb el genocidi posterior a Palestina. Necessitava trobar una paraula molt potent per eixir d’aquesta foscor, però també que representara la música tradicional i el millor títol ha estat Llum.

La llum, en conseqüència, és un sinònim de música tradicional. De quina manera ha impactat la música d’arrel valenciana en el teu nou repertori?
Abans, quan no hi havia cap altra alternativa d’oci, la música tradicional anava lligada al moment d’ajuntar-se, tal com passava per exemple després de dinar. La música era una representació de la unió i de la col·lectivitat en què uns tocaven i els altres cantaven i ballaven. La meva base són els gèneres tradicionals com la jota, el fandango o la seguidilla, però en aquest disc també he incorporat peces de ball agafat. Per exemple, he apostat per cantar pasdobles i, fins i tot, per fer rumbes del Baix Segura.


Darrerament, als cants de la música tradicional d’arreu dels Països Catalans s’hi han introduït les bases de la música electrònica. De fet, tu mateixa has col·laborat amb el grup valencià Faixa, que juga amb les melodies d’arrel i els ritmes sintètics. Tanmateix, a 'Llum' no n’hi ha cap rastre. Per què?
L’essència de Titana es basa en els instruments que s’utilitzaven en el passat. A més, l’electrònica no és el meu punt fort, perquè realment no soc gens consumidora d’aquesta música. Ara bé, això no significa que no m’agradi participar en altres projectes, perquè és com donar-li un aire nou per arribar a la gent més jove o a qui li puga agradar més un altre tipus de música.

La base melòdica més tradicional ressalta a peces com “Llum en el present”, “Romanç a l’espardenya” o “A sa llum des cresol”.
Tot el disc està fonamentat en els gèneres tradicionals. “Llum en el present” segueix els patrons del fandango, tot i que és una composició nova, igual que el “Romanç de l’espardenya”, que té la lletra canviada. Parlava d’un sabater que furtava diners i era molt mala gent, però avui en dia les espardenyes són un símbol del poble llaurador i, per tant, n’he fet una reinterpretació. 


És el mateix que a “Rondadores”, amb Carles Dénia, en què la jota inicial acaba en un fandango a un tempo de vertigen.
Sí, són formes típiques de les comarques de Castelló i de les Terres de l’Ebre, en què quan s’interpreta una jota, cap al final, el cantador o cantadora decideix mudar a fandango.

També hi ha un altre estil com el “Pasdoble de la gent del camp”.
Sí, amb aquest pasdoble volia fer un homenatge a la gent que treballa al camp, i anar més enllà del camp de batre. El reconeixement neix dels orígens de la compositora i dolçainera valenciana Susana Díaz, que prové d’una família llauradora.

La lluminositat també es tradueix en la bellesa vocal de les cançons de bressol, com “A la llum de lluna plena”.
L’origen d’aquesta peça va ser la Fonoteca de l’Institut Valencià de Cultura on vaig escoltar una dona de l’Alcora que cantava una albada dedicada a la Mare de Déu, però amb la tonada d’una cançó de bressol. Moltes vegades quan tracto de recuperar una jota, l’acabo trobant en format de cançó de bressol, perquè les dones usaven aquesta melodia per a una altra funcionalitat. En aquest cas vaig fer el mateix amb la tonada original, li vaig posar una altra música i una altra tornada, i ens ha quedat una cançó molt bonica.

En aquesta mateixa línia hi ha “Els fanalets”, que recorda melòdicament a la tradicional catalana “La lluna, la pruna”.
En aquest cas, l’he recuperat gràcies de la feina que ha fet Susana Díaz d’escoltar moltes cançons de fanalets, una festa que se celebra arreu de País Valencià i que també s’ha recuperat a pobles com Alfara. Se celebra a finals d’estiu, quan el meló d’Alger ja no es pot vendre, i consisteix a buidar-los, posar-los a una llumeneta a dins i decorar la corfa. De totes les cançons recuperades, vam deixar per al disc la que sonava de manera més habitual.



Tot aquest corpus tradicional experimenta una trencadissa amb “La mindanga és vida”, on apareix el ritme de rumba.
Posar una rumba al repertori ens va semblar molt punk, i més sent del Baix Segura, de la partida dels Desemparats d’Oriola. Segons el folklorista murcià Francisco Javier Nicolás, és una peça imprescindible a festes i romeries de la zona, i fins i tot a Múrcia. No tenia lletra, però n’he fet una en valencià que representa el cim de la festa col·lectiva, perquè una mindanga és una persona que viu el moment, deixa els problemes a banda i gaudeix de la festa.