La banda Habla de Mí en Presente ha renascut per revolucionar el panorama festiu català. El segon disc, Vivir más (Halley Records, 2022), és la seva carta de presentació després de donar-se a conèixer amb Rumba del nord (autoeditat, 2017). La formació, que va néixer a Berlín fa una dècada, fusiona les influències vitals i musicals de dos catalans, un mallorquí, un alemany i un francès. La seva heterodoxa barreja parteix de la ‘tecnorumba’, un estil ‘propi’ basat en la bicefàlia de les bases electròniques amb el ventilador taquicàrdic de la guitarra rumbera.



'Vivir más' és una declaració d’intencions?
Max Grosse (Veu): El títol del disc ve de la cançó amb el missatge més potent, i que expressa com ens sentim amb la nostra música. A més, “Vivir más” és un tema que reflecteix la idea de la tecnorumba, que fa anys que anem propagant. Vam començar a escriure la lletra just abans de la pandèmia, ens ha acompanyat durant tot el confinament i la veritat és que ens ve de gust viure més.
Blai Jaunet (Baix): Al disc hi conviu la dualitat entre viure intensament i viure de manera saludable. Tant aquesta cançó com el mood general del disc representen l’ànsia de viure respecte a les ganes de viure. Volem més, però de més qualitat.

Parleu del concepte tecnorumba, que tots coneixem per referents com Camela o més contemporanis com Ladilla Rusa, però vosaltres utilitzeu aquesta etiqueta amb un concepte molt diferent.
Pau Balaguer (Guitarra): El concepte de la tecnorumba va sorgir al grup sense que cap de nosaltres sabés que ja existia un corrent musical amb aquest nom. De fet, la idea se la va inventar el violinista Rémi Pradère, que va agafar dues paraules i les va ajuntar. El grup va néixer de Berlín, una ciutat on l’ambient era principalment el tecno. Als bars on tocàvem, abans i després, sempre sonava aquesta música i tots els nostres amics l’escoltaven. La nostra música és una barreja del tecno alemany i la rumba catalana.
B.J: A més, nosaltres no només el considerem un gènere musical sinó una manera de viure. La tecnorumba és una filosofia de vida, més enllà d’un estil de música.

L’element més trencador del vostre treball és l’evolució musical respecte al primer disc, 'Rumba del nord'. Us heu acostat més a la idea sonora del que havíeu plantejat fins ara en el pla teòric?
M.G: El primer àlbum era una fotografia del que fèiem als carrers, als bars i a les festes. Simplement va ser una instantània per deixar gravat el que fèiem, no hi ha cap pensament al darrere. El disc va ser fruit de la improvisació del moment. En canvi, en aquest segon disc el baixista Blai Juanet ens han descobert tot un món amb la seva franja de freqüències, i també hem aprofundit en la producció i el caixó de Jonathan Hamann.

Un dels canvis diferencials és l’evolució en l’àmbit de producció integrada en el vostre procés intern?
B.J: Totalment! Això ha estat gràcies al teixit supercomplet de tenir un productor musical de qualitat dins la banda. Som un grup de músics que fem volar idees en una sala d’assaig, i després el Jona ho plasma d’una manera perfecta a l’ordinador, perquè també ho ha viscut en primera persona. Aquest àlbum és el resultat d’un plat que s’ha cuinat lentament en una cassola on primer s’ha fet la ceba, després s’hi han fregit les gambes i finalment hi hem tirat l’arròs.
 

Habla de Mí en Presente Foto: Juan Miguel Morales

Investigant que vau crear el grup el 2012 mentre fèieu un Erasmus a Berlín es pot concretar que veniu d’orígens amb uns bagatges molt diferents. Quina ha estat la clau per arribar fins aquí?
M.G: Efectivament, venim de llocs i músiques completament diferents, però des de fa un temps estem vivint una mena de renaixement. Ens vam conèixer a Berlín quan el Rémi havia fet Medicina, el Blai havia cursat Física, en Jona i jo veníem de Ciències de la Cultura, i el Pau no havia anat a la Universitat però era la persona més viscuda i s’ha convertit en l’empresari del grup.

Veient aquesta diversitat es pot pensar que la composició musical deu ser complicada. Com us heu repartit els papers?
M.G: Està tot molt equilibrat. De fet, el Pau no només és el nostre referent amb la guitarra ventilador, sinó també el motor del grup. De vegades es posa una mica nerviós [RIU], però ell va repetint els acords i a partir d’aquí els altres creem les cançons. En Rémi és el poeta en el pla musical i busca llocs nous. Jo canto i busco els ganxos en el pop com a compositor. En Blai és qui toca més instruments i, per tant, aporta una riquesa brutal en l’aspecte harmònic. I el Jona s’ha establert com a productor i això provoca que el producte final sigui molt més compacte.

El procés compositiu també ha evolucionat, perquè en aquest disc el procés de creació s’ha fet molt a partir de la improvisació i dels concerts en directe.
P.B: Les cançons s’han construït literalment durant els concerts. Jo tocava uns acords guapos, i el Max buscava quin sentiment li despertaven i començava a improvisar. I quan es quedava sense aire, el Rémi tocava el violí fins que trobàvem una tornada i la repetíem fins que en Jona, que no entenia el que estàvem dient perquè no sabia encara l’idioma, deduïa que era la tornada d’una melodia inventada i llavors picava més fort al caixó. I tot plegat passava als carrers de Berlín, on el públic no entenia ni el que dèiem.
M.G: Aquest procés provocava que sortissin moltes idees en directe. Posteriorment ens vam trobar que tocant en una sala d’assaig ja no funcionàvem de la mateixa manera. Per tant, vam decidir anar a fer concerts als bars i veure si sortien cançons noves. Ara estem aprenent a ser professionals [RIUEN].
B.J: Però al cap i a la fi, no hem canviat tant perquè tots els temes de l’àlbum han nascut de la improvisació en directe. Una cançó va néixer a les muntanyes amb vi, una altra a un festival a prop de Lió, una altra al Cafe Cinema... sempre tocant davant de la gent. Malauradament, a partir d’ara i fins a la primavera ens hem obligat a nosaltres mateixos a frenar els directes fins al dia de Sant Jordi, que tocarem a la sala Wolf, en el marc del festival Cruïlla de Primavera. Presentarem el nou directe que hem preparat, i amb un rigor com mai havíem demostrat.

 

VIURE AMB CONVICCIÓ

Tot i que 'Vivir más' és el vostre segon disc, sembla com si us presenteu en societat.
B.J: És la nostra carta de presentació, com si fos el primer disc del grup, perquè ja portem vuit anys de background i no ens fa por pujar a l’escenari. Som en un punt en què volem explicar el més nou que hem fet, ens encanta i tenim una gran convicció.

 

Habla de Mí en Presente Foto: Juan Miguel Morales

La convicció és un bon motor per créixer, però també us pot crear unes expectatives que poden ser perilloses?
M.G: Aquest treball ens portarà a viure més. Teníem ganes de seguir fent música, i hem vist que la millor manera era fer un disc increïble, amb tota la cura del món i cuidant cada detall. A més de la part musical, estem abordant altres facetes amb l’Ignasi Àvila com a director creatiu, que ens dona una idea més global del projecte. Volem seguir fent el que ens agrada, trepitjar més escenaris i superar nous reptes.

En aquest disc hi ha dues col·laboracions amb les artistes i amigues Djuna Lund i Belén Barenys. Què hi han aportat?
M.G: Són unes col·labos molt xules amb dues cantants i col·legues, i això ens ha fet molta il·lusió. Cap de les dues ha gravat cap disc encara. Djuna Lund és una artista plàstica i escènica amb qui m’havia banyat quan érem uns nens. Ella també va viure amb nosaltres a Berlín i fa quatre anys va començar a crear una cançó amb en Pau i en Rémi.
P.B: Canta d’una manera espectacular i sovint quedàvem per fer concerts. Un dia va sorgir el tema “Vola” i des de llavors sempre que ens vèiem, el tocàvem. Ens agradava tant que al final vam decidir gravar-lo.
B.J: L’altra col·laboració és l’actriu i cantant Belén Barenys, una artista brutal que és molt amiga meva. Ens vam conèixer fent teatre, té molt de talent i ben aviat publicarà unes cançons molt interessants. Per al públic general, és la cosina i corista de Rigoberta Bandini, de manera que als seus concerts ja es pot apreciar bona part del seu pes escènic i artístic. En el seu cas, vam voler incloure una part rapejada a la cançó “KSA” i vam pensar en ella. Va quedar un tema que és una passada, crec que és la cançó més potent de l’àlbum.

Per primer cop heu gravat dues cançons en català (“Fa calor” i “Vola”), els més propers al pop i amb menys fusió. Per què?
B.J: És una paranoia el tema dels idiomes i més a Catalunya, on és més conflictiu. Tres de nosaltres som cultura catalana, però a la vegada ens encanta saber castellà, anglès, alemany i tots els idiomes possibles. Potser és una fet cultural que es filtra de la realitat.
P.B: Durant molts anys a Berlín vam fer cançons en castellà, i només alguna en català, però al tornar aquí hem mirat de reconnectar amb les arrels i la llengua. I per això ens ha fet gràcia fer dues cançons en català, que no han sortit del mateix origen.
B.J: Hi ha un factor cultural, perquè quan cantem “Fa calor” ens fa la sensació que es pot cantar al cau. Parla d’un experiència que hem viscut i ens fa il·lusió poder-la cantar. A més, els nostres referents són diferents en els dos idiomes, en català sonem més pop.
M.G: Els nostres referents de la música catalana són bàsicament del pop-rock, excepte el pop metafísic d’El Petit de Cal Eril i Ferran Palau o rapers com El Noi de Tona. No se m’ocorren altres noms de l’escena...

Tot i que fa anys que existiu com a banda, sou cinc homes cis, blancs i europeus. Com gestioneu els temes de la visibilitat i la paritat a dalt de l’escenari?
B.J: És un tema que viu amb nosaltres dia a dia, minut a minut, i òbviament tenim una responsabilitat en el moment en què agafem un espai i som conscients del nostre privilegi de ser homes blancs europeus, amb molt de respecte per a la resta de la població. Després segur que fem gambades, però cadascú fa un treball individual molt fort respecte a la seva persona. Crec que cal redefinir els models des del fet de ser homes i assumir la nostra responsabilitat per intentar treballar com volem ser i mostrar-nos.
M.G: També crec que és interessant defensar la idea que hem decidit ser una boyband i el motiu pel qual ho hem fet seguint una voluntat determinada. És una idea que posem al davant perquè volem ocupar l’espai que estem ambicionant, però no ens hi volem aferrar i menys assolir-lo només pel privilegi amb què hem nascut.