Tinc un DVD que he mirat fins a cremar-lo i que recull, en quatre volums, les actuacions més cèlebres, entre començaments de la dècada dels setanta i acaballes dels vuitanta, d’un programa televisiu de la BBC anomenat The Old Grey Whistle Test. Elton John estrenant “Tiny Dancer”, Dr. Feelgood removent el plató amb Roxette, el ‘Boss’ continuant la gresca amb “Rosalita”, Randy Newman fent la seva sàtira punxant amb “Political Science”, Roxy Music invocant “Ladytron”... Una joia, vaja. Sempre havia pensat si seria possible un miracle així a la nostra tele pública fins que fa pocs mesos TV3, per via d’un Sense Ficció reblat amb un emotiu programa especial, em va fer recordar que, entre el 17 de gener de 1984 i el 28 de juny del 1988, a Catalunya, encara que pugui semblar mentida, el miracle va existir. S’anomenava Àngel Casas show.

Els lectors més veterans, tot i que en aquella època, com jo, fóssim unes criatures, segur que el recorden. Els que no, el tenen a l’abast al servei a la carta de Televisió de Catalunya. I, tot i que les llegendes més sonades del programa –com l’striptease de Christa Leem– pertanyen a l’àmbit extramusical, només cal veure la llista dels músics que van desfilar pel plató per caure de cul (base de dades IMDB): Nina Simone, Percy Sledge, Celia Cruz, Rubén Blades, Franco Battiato, Bryan Ferry, Robert Plant, Nick Lowe, Astrud Gilberto, Kevin Ayers, Astor Piazzolla, Georges Moustaki, Gilbert Bécaud, Nico, Joan Baez, Boney M, Léo Ferré... I Raimon, Maria del Mar Bonet, Joan Baptista Humet, Loquillo, Gato Pérez, la Dharma, El Último de la Fila, Ramon Muntaner, la banda mateixa del programa dirigida pel mestre Josep Maria Bardagí… Verge Santa, oi?

Hi ha generacions que, als músics, a la televisió pública catalana, els han vist fer de tot menys música. Però els que ja tenim uns quants pèls al nas no oblidem ni l’Àngel Casas, ni Estoc de pop, ni Arsenal, ni Sputnik, ni tants altres vestigis d’una TV3 que, a vegades, sembla que no hagi existit mai. Casas entrevistant Frank Zappa... Poca broma! Però Pi de la Serra també, fent duos improvisats, com qui no vol la cosa, amb Caetano Veloso o John Martyn a El vici de cantar; Iggy Pop brindant a Sputnik l’unplugged que mai no es va decidir a realitzar per a la MTV; un equip gravant íntegrament la primera visita de Black Crowes a Zeleste o un concert de Smashing Pumpkins a l’Apolo, i mil altres joies que em devia perdre, que he oblidat o que esperen a ser desenterrades en algun lloc remot de Sant Joan Despí.

The Old Grey Whistle Test, o l’encara més mitificat Top of the Pops, van ser, al Regne Unit, la mena de programes que tot melòman voldria tenir. A casa, a les nostres prestatgeries, hi tenim uns quants discos en directe gravats al Rockpalast, un altre programa musical televisiu, en aquest cas d’Alemanya, que ens ha regalat unes quantes alegries. Però, com tantes altres coses en aquest país, les fites que s’han aconseguit a la televisió pública catalana a l’hora d’entrellaçar música i televisió estan oblidades, menystingudes o ignorades. Per acabar, una salutació als que, una vegada més, via TVE, vau celebrar el Cap d’Any veient Cachitos. Si sabéssiu el que s’amaga als arxius de TV3 encara estaríeu de festa.