entrevistes

Alessio Arena: «Els viatges que imaginem ens ajuden a fer camí»

El cantautor napolità del barri de Sant Antoni publica avui el cinquè disc, 'Marco Polo'

 L'àlbum el presentarà en directe diumenge en el marc del BarnaSants al costat de les guitarristes Isabel Laudenbach i Caterinangela Fadda

| 08/04/2022 a les 17:30h
Especial: Entrevistes
Arxivat a: Enderrock, entrevistes, Alessio Arena, actualitat
Alessio Arena
Alessio Arena | Arxiu
El cantautor napolità, resident al barri barceloní de Sant Antoni, Alessio Arena presenta avui el seu cinquè disc en solitari, Marco Polo (Porcausadela / EscenaMusic, 2022). Aquest nou àlbum es presentarà en directe diumenge, en el marc del BarnaSants, a  a les 19h al Casinet d'Hostafrancs.

El concert serà amb un trio de guitarres i arranjaments específics per a la gira de presentació d'aquest disc, que es diferenciarà així de la sonoritat del treball físic per conduir l'audiència a una versió més intimista: "Sempre havia tingut la idea al cap que amb tanta producció als discos i directes es perdia la meva veu, perquè tendeixo al barroquisme musical. Com a públic, en canvi, gaudeixo dels concerts que donen més protagonisme a la veu, a la lletra i al missatge. Per això, m'he proposat en aquesta gira fer una proposta despullada, tipus Chavela Vargas. Quan en vaig parlar amb la Isabel i la Caterinangela tot va coincidir i ens vam decidir". Una gran aposta per fer lluir la seva bella veu i comptar amb el bagatge de les guitarristes Isabel Laudenbach (que també acaba d'estrenar disc al costat d'Isabel Vinardell) i la sarda Caterinangela Fadda (que ha fet duet amb Rusó Sala). La producció de Marco Polo corre a càrrec del cellista Arcangelo Michele Caso, productor italià de World Music.



Arrenques el disc cantant en italià, però fent un repàs per les teves geografies amb "Il paese que non c'era" ("El país que no hi era"): del desert d'Atacama al Mediterrani, passant per la música lleugera en anglès o Montevideo... és un cant a la impuresa de les identitats, aquest 'fills d'un etern moviment'?
Jo visc a Barcelona des de 2008, tot i que he escrit novel·les que he presentat a Itàlia, i he estat vivint a Xile. Em considero un napolità del barri de Sant Antoni de Barcelona. En aquesta cançó volia parlar de viatges, però no d'una manera realista, sinó que és una declaració d'amor a la imaginació. Sembla que no és tan cert allò que relatava Marco Polo sobre la Xina, o fins i tot que va arribar a ser-hi, però el que és important és el conte del seu viatge. Els viatges que ens imaginem ens ajuden a fer camí, encara que siguin llocs on no arribem. A la cançó, però, també parlo de viatges obligats per les circumstàncies, per poder florir en un país que no és el teu o per trobar més oportunitats. Jorge Drexler deia que 'si quieres que algo se muera deja que quede detenido'. 


A "L'orso" ("L'os") arrenques amb un 'Fa molt temps...' T'agrada entrar en un món de conte i llegenda en les teves cançons i melodies?
Hi ha un relat de Jorge Luis Borges que parla que potser estem vivint el somni d'una persona que, quan s'aixequi, farà que acabi la nostra vida. M'he imaginat així allò que s'ha viscut en una relació de parella, com un os hivernant, i allò que hem viscut no era realitat, era un somni. També hi ha alguna referència a Italo Calvino amagada, però intento fer discos i cançons que es puguin escoltar i cantar sense estar pendent d'aquestes referències literàries.

"Epistolario" és la teva manera de dir que els discos són el teu dietari de vida (amb cançons d'amor incloses), o segueix tenint a veure amb la teva part de novel·lista?
"Epistolario" és un que s'escriu a ell mateix, un epistolari que té un remitent però no té destinatari. Aquí la referència són uns versos del poeta portugués Fernando Pessoa que parla que totes les cartes d'amor són ridícules, però més ridículs són aquells que no en van escriure.

"Jastemma" és una paraula napolitana que vindria a ser 'maledicció'?
És una cançó que em costa molt. És una conversa amb la meva ciutat natal, Nàpols. Fem un discurs dels llocs imaginaris i el primer lloc imaginari és on vam néixer, ja que potser no ens agrada i llavors construïm una altra ciutat. De vegades la construïm en un to de pregària: que pugui trobar l'amor, trobar una feina... però de vegades la pregària és una blasfèmia, perquè hi ha un conflicte obert, i no respon realment a les teves necessitats. Dic coses molt fortes. Els napolitans, com els catalans, tendim a pensar que estem en el millor món. Hi ha una autoreferencialitat constant. També he patit a la meva ciutat: ser titllat, haver-me d'amagar per no ser com els altres... La mare es va mudar a Barcelona quan jo tenia set anys i jo venia a les vacances per passar-les amb ella a la Barceloneta. Vaig créixer amb l'àvia a Nàpols, però venia aquí quatre cops l'any.

La teva cançó "Moby Dick" m'ha recordat el disc de Vinicio Capossela que havia dedicat a la balena també ('Marinai, profeti e balene', 2011), i també m'evoca algun aire Battiato. Per què li cantes a la balena i dius 'torno a casa Moby Dick'? 
És un homenatge... És un dir 'ja no et seguiré, ets una quimera'. El protagonista de Moby Dick es passa la novel·la perseguint la balena que el deixa amputat i tot, com a venjança. És el fet de lluitar per aconseguir un somni: aquesta ànsia de superació sense límits ens torna bojos, ens fa insatisfets, no ens fa veure el que tenim. Lluitem per aconseguir coses molt difícils, com l'èxit. I què és l'èxit, el que té la Rosalia o tenir casa i poder menjar tots els dies pizza?

Al senzill "Kublai Khan" cantes a 'la historia de hombres que lucharon sobre su propia sombra'. Hi ha massa guerres exteriors i cal lliurar més batalles interiors? 
Moby Dick (la novel·la de Herman Melville, de 1851) seria la primera estrella que em guia i després hi ha les Ciutats invisibles (1972) d'Italo Calvino, on se cita a Kublai Khan, que fa emissari a Marco Polo perquè li expliqui què ha vist pel seu país, ja que ell no té manera de conèixer-lo de tan gran com és. La perspectiva amb què ho explica Marco Polo no és realista, però em serveix per cantar la idea que cada relació (no només de parella) està feta d'històries compartides. 


"A felicità" té molt de Lluís Llach o de Marina Rossell, pel que fa a les seves cançons d'aires mediterranis. Et sents deutor de sonoritats catalanes també i part de l'imaginari d'aquí?
Doncs la meva primera intenció era fer un fado... però sí que els melismes i les melodies tenen alguna cosa de les havaneres de les illes de Nàpols. Tenim sonoritats compartides. Aquesta és una cançó d'amor, d'un enamorat en el primer moment de l'enamorament. Hi ha una cançó de George Michael, "Jesus To A Child" que diu: no passa res o passarem moltes coses, però ara sé què és estimar. En aquell cas parla d'algú que s'ha mort, però jo el que vull dir és que en l'inici de relació, de sobte sé què és la felicitat, en el primer moment que ho he sentit.

"Gianni" la dediques al teu germà Giancarlo -amb qui vas signar l'anterior disc, 'Dummèneca' (Records DK, 2020)-. Per què?
De petits cantàvem les cançons de casa nostra, però en realitat teníem diverses cases, la de Barcelona, les dels meus pares... Quan arribava a Barcelona des de Nàpols ens tancàvem a l'habitació i el meu germà petit em feia de Facebook i d'Instagram explicant-me què havia passat mentre jo no hi era, a més de cantar cançons. Me l'estimo molt com a artista, ho ha tingut més difícil i li dedico aquesta cançó, però no la faig en directe perquè em posa molt nerviós. 

"Espina" té més aire de bolero i música llatinoamericana. És el gènere per excel·lència de la fragilitat i del desamor? Hi cantes: 'la espina será de los dos, se nos clavará en otra canción' o 'la vida es lo que recuerdes de ella'...
En directe és un boleraco, Chavela Vargas total. El meu grup d'ara, el trio, és queer 100% i ho vull reivindicar. Si canto un bolero és perquè estic molt emprenyat i ho canto d'un home cap a un altre home. Reivindico el lloc d'origen, com canto en aquesta cançó.

"Serenata" té un aire de cabaret, de posar distància a la intensitat de la cançó anterior. És buscat?
Absolutament. Li vaig escriure també al meu germà. De fet, surt al seu EP Hay gente que duerme (autoeditat, 2017), i ara en faig una altra versió.

Per què t'imagines el teu pare com la lluna a "Mio padre, la luna"? Sembla que fas una aclucada d'ull a 'La vida és bella'.
En els viatges de vegades allò que ens guia són les estrelles i jo vaig necessitar un satèl·lit, que no sempre es veu. M'he hagut d'imaginar el meu pare. Ell, Gianni Lamagna, és un cantautor amb cert reconeixement, però jo no el vaig veure fins que tenia 23 anys mirant la televisió i em van dir 'aquest és el teu pare'. Després el vaig conèixer, però vaig haver de gestionar coses: des de no tenir una veu del tot masculina a no desitjar que m'obliguessin a jugar a futbol, i en comptes de parlar-ho amb el meu pare mirava a la lluna i esperava que un pare entengués que allò no era el que volia jo. Més endavant, fins i tot hem cantat junts. Ell va estar traduint sonets de Shakespeare al napolità amb un director d'orquestra conegut, Pino Daniele i van fer Neapolitan Shakespeare, i jo vaig gravar en la cançó "O cientessidice (Sonnet 116)". El cognom Arena em ve del marit de la meva mare, que em va adoptar quan estava a l'ESO; abans tenia el cognom de l'avi, D'Angela, i el meu pare és Lamagna... I sí, la música de "Mio padre, la luna" és una mica Fellini, però volia fer un mig tango que es torna samba. Al BarnaSants la farem supertanguera.  

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.