'Cruïlla' significa un punt i a part en la carrera de Salvatge Cor? 

Sí, totalment. És una manera de tornar a començar, un alenar i creure en les meves capacitats com a compositor, lletrista, arranjador i instrumentista. Abans del confinament, tot i estar molt content amb Bruixes (DiscMedi, 2019) i la bona rebuda, ja sentia que Salvatge Cor en elèctric estava esgotat i necessitava un canvi. Tants mesos tancats em van ajudar a escriure nou material i Cruïlla és la punta de l’iceberg.

 

Sí, sobretot per buidar-me de la toxicitat de l’entorn. En el procés em vaig adonar dels verins que portava dedins. Ha estat una feina dilatada en el temps i encara hi estic treballant. La veu com a eina definitiva de la comunicació humana ha funcionat com a brúixola.

 

He passat per diferents fases. He gravat una barbaritat de maquetes i versions de cada cançó que han quedat al calaix. I això és genial. El que ha quedat és el moll de l’os, que es podia sostenir amb un mínim de pistes. Tot i que, naturalment, en alguna peça ens hem fumat el precepte... En essència, no hi ha hagut ego ni imposició de parers, només fer la cançó com ens agradava, perquè és l’únic que queda.
 

El canvi estilístic de Cruïlla és la línia que seguiran les futures produccions? 

Des d’un punt de vista de cercar la llibertat, sens dubte. Cruïlla vol dir que hi havia tres opcions: continuar paralitzat i no fer res, tirar pel camí de sempre o, en darrera instància, triar la valentia de canviar el registre i la manera d’escriure les lletres. Fer cançons és un ofici tan vàlid com qualsevol altre, i alhora reafirmo la sensació que fer cançons no ens fa més especials... per tocar de peus a terra.
 

Extremadament fàcil. Ja havíem conversat hores i hores sobre el disc, les lletres, els conceptes, la manera de fer, les inspiracions que ens flipaven. Ens hem divertit molt a l’estudi. Signam a mitges perquè era l’única manera de ser fidels al que representa el disc, l’entesa de dos pols contraposats i complementaris, i el naixement d’un tàndem com a productors. 

 

La idea inicial ja era despullar-se per mostrar el que som, desprendre’s de pell somorta. Havia pensat que ja era hora de donar importància a la veu, en equilibri amb la resta d’elements, i no està de més assenyalar que aquest cop hem treballat a consciència.
 

Completament. A vegades passa que qui canta és un altre Llorenç Romera, el Llorenç dels miralls, és a dir, els jos compartimentats en diferents caires de la meva vida. He tornat a llegir la poeta argentina Alejandra Pizarnik i ha estat molt bèstia la manera com em ressonava. Igual que tornar a escoltar el raper nord-americà Frank Ocean, que m’ha fet entrar en el seu univers com no ho vaig fer la primera vegada.

Són molt més transparents. Són cançons pop que, a voltes, flueixen amb poemes meus o d’altres. A més, hi apareixen diferents registres, amb l’article literari i el salat. Volia eliminar la frontera que separa alta i baixa cultura, la beneitura aquesta del plaer culpable.
 

Sí, i així seguirà mentre el projecte tingui sentit. La vida passa de pressa i hi ha gent nova i jove amb un talent enorme. M’agradaria posar-me al seu servei i aportar el meu granet d’arena a la nova escena.

 

He creat una veu coral, de vius i morts, perquè tots som d’aquesta mateixa mar. Volia un cor que recordàs el teatre grec. Al cap i a la fi, el rerefons de Cruïlla és la narració de la història d’Orfeu i Eurídice portada als nostres dies líquids i digitals. Volia contar, de manera gens explícita, que s’ha acabat el seu amor sense filtres i que no hi ha drama. S’estimen moltíssim i, tanmateix, els toca viure “un punt i principi de viure sense tu”, per separat, sense rancúnia. Eurídice no necessita que Orfeu la rescati, es basta sola, i Orfeu, ara sí, es pot alliberar de clixés heretats de masculinitat absurda.