Musicants, la banda liderada per Manuel Miralles després de la dissolució d'Al Tall, ha publicat el segon disc. La mar de vides (Picap, 2022) recull onze cançons amb tota la salabror de la Mediterrània. 

El primer disc va ser del 2016. Han passat molts anys…
Sí, són temps difícils, hi ha pocs bolos, tot costa molt… Teníem previst gravar-lo fa dos anys, però va arribar la covid i ho vam haver d’ajornar fins a finals de l’any passat i principis d’este.

Sou una formació prou nombrosa. Això també deu condicionar el preu i dificultar la contractació.
Som sis fixes i en determinats concerts, set. Pel que fa al preu, intentem que no se n’ixa de mare. Els músics cobrem 200 euros nets a cada concert, més despeses. És molt per sota del que cobren la majoria de grups, que se’n van als 300 o 400 euros per cap.

Al disc hi ha 11 cançons. Com es va plantejar aquest repertori?
Excepte “Tu ja no em fas por”, la resta són cançons que ja havíem tocat en directe. Vam fer una posada en comú de possibles temes i ens vam trobar que teníem cançons per fer un viatge des d’Egipte, Gaza i Líban fins al País Valencià i Almeria passant per Turquia, Grècia i Itàlia. No sé si és allò de l’inconscient o ha estat atzar, però funciona.

I per això es diu 'La mar de vides', en referència a la Mediterrània.
Exacte. Vicent Torrent ha fet un escrit preciós de presentació del disc. El disc té aquest títol i tres subtítols: ‘La mar d’amors, mar de músiques, mar de morts’. Amb tot el que està passant té molt de significat. Hi ha una cançó, “A la una”, que és un crit punyent, fortíssim, contra les guerres i contra l’explotació que obliga la gent a eixir del seu país de mala manera, viatjar de mala manera, morir de mala manera i ser rebuts, els que arriben, de mala manera.


Amb el primer disc vau guanyar un premi Ovidi. Va servir per enfortir el projecte?
Rebre el premi va ser un revulsiu per als músics que aleshores formàvem part del grup. I per als que han vingut després, també. Teníem molt clar que no podíem tornar a fer un disc igual i que calia fer una passa endavant. Es van ficar les piles i, per exemple, el treball del bateria em sembla fabulós. Fa una immersió en el llenguatge tradicional sense deixar de ser modern. I com ell, tots. Una mica la filosofia d’aquest disc, i del primer també, és incorporar músics que no tenen res a veure amb la música tradicional i enamorar-los del projecte.

Al disc hi ha un poema d’Estellés, una versió d’Ovidi…
Hem fet una versió molt curiosa, a 7/8, del “Va com va” d’Ovidi Montllor. I la “Cançó de lluna” d'Estellés l’hem musicat a 5/8. També hi ha una lletra meua i una de la Rebeca Mut -tots dos ajudats pel poeta Nando Pilgrim-, temes tradicionals… I al final hem posat una versió molt ben apanyadeta d’“Alfonsina y el mar” en homenatge a Alfonsina Storni, Mercedes Sosa i Violeta Parra.

L'obra de Musicants no és la continuació d’Al Tall, però inevitablement hi està emparentada.
Jo crec que un disc com aquest no hauria estat possible amb Al Tall. De tota manera, a Al Tall hi ha uns discos molt agosarats i molt moderns per l’època en què van ser fets. Per exemple, Tocs i vares (Edigsa, 1983) o Xarq Al-Andalus (RNE, 1985). Justament ara estic treballant amb aquest disc.



Sobre Xarq Al-Andalus?
Sí, la Mostra Viva m’ha encomanat reeditar en directe aquest espectacle. He encomanat nous arranjaments a diverses persones i he adaptat alguns dels que ja havia fet jo. Ho estem treballant amb diferents músics, però la banda base és Musicants, perquè al nostre repertori ja hi ha dues cançons d'aquest disc. El concert es farà el 24 de setembre i s’està parlant de fer un altre bolo a la casa del Mediterrani, a Alacant.

Vicent Torrent hi farà alguna cosa?
Sí. És precís que ell hi cante.

S’enregistrarà?
M’agradaria molt. És una ocasió única, però dependrà de si trobem finançament. Pensa que serem 14 músics a l’escenari.