Hi ha qui entén un festival com un seguit de concerts aixoplugats sota un paraigua comú i hi ha qui hi busca alguna cosa més, algun tret distintiu que el converteixi en únic i irrepetible. El que vam viure ahir a la nit a l’església vella de Tossa de Mar, en el marc del Petit Paradís, pertany a aquest segon grup. Amb l’excusa argumental del centenari d’Ava Gardner i jugant amb el fet que l’actriu va rodar una pel·lícula en aquest poble de la Costa Brava, Júlia Colom i Laura Andrés van protagonitzar un espectacle multidisciplinari que va anar recorrent la vida de l’actriu nord-americana. El que pensàvem que seria un concert de piano i veu va tenir en tot moment quatre punts d’atenció: el piano de Laura Andrés, Júlia Colom, la pintora Laura Goler -que va estar tot l’espectacle treballant en un retrat de Gardner-, i l'element més sorprenent, un vídeo d’Ava Gardner de mida XL projectat sobre una pantalla transparent. Interpretada per l’actriu Èlia Solé, Ava Gardner ens va anar explicant, entre cançó i cançó, diferents aspectes de la seva vida: la infantesa, l’entrada al món del cinema, els seus matrimonis… i l’episodi de Tossa, amb les inevitables referències a Mario Cabré i a Frank Sinatra. Els textos eren de Rosa M. Sureda.

Pel que fa a la part estrictament musical, Laura Andrés va prendre el protagonisme, ja que va acompanyar Colom a les cançons i a Ava Gardner a les seves explicacions. La connexió Andrés-Colom va funcionar perfectament. El repertori va dur a parts gairebé iguals cançons en anglès (entre les quals hi havia “Cry Me a River” i “Moon River”), castellà (“Suerte” de Shakira, “Tatuaje”, "Mediterráneo” de Serrat…) i català (“Vestida de nit” de Glòria Cruz & Castor Pérez, “No em penedeixo de res” d’Édith Piaf pasada pel sedàs de Marina Rossell i “Camí amunt”, de la mateixa Colom). Després d’una breu intervenció de Laura Andrés, l’espectacle va acabar amb “Que tinguem sort” de Lluís Llach.
 
Petit Paradís ens va regalar un espectacle de gran qualitat, una producció pròpia que es pot repetir en qualsevol poble del país, però que a Tossa de Mar tenia un intangible afegit que no es pot exportar. Com si a Cadaqués fessin un espectacle sobre Dalí. El paradís d’Ava va encertar en pràcticament tot: entorn, selecció de cançons, durada… i l’única objecció és una certa autocomplaença tossenca que potser va ser excessiva. En realitat, però, res que no hauria fet qualsevol altra població en les mateixes circumstàncies. El problema més gran que es planteja ara als organitzadors és que els serà molt complicat mantenir el nivell a la pròxima edició del Petit Paradís. Ja cal que es posin a pensar-ho des d'avui mateix.