Van debutar el 2018 amb un primer disc bàsicament en anglès que posava les bases del seu punk-rock indie, Madness & Coffe (autoeditat). Des d’aleshores, el trio banyolí Roko Banana ha anat creixent, desenvolupant una sonoritat pròpia i perfilant el seu univers temàtic. Després del seu pas pel concurs Sona9, i de publicar el segon àlbum -El veïnat (autoeditat, 2021)-, demà descobreix un nou EP, Finalment principis (autoeditat), que marca les línies d’una nova etapa del grup. Avui estrenem, precisament, el final d’aquest nou principi, “Sibil·la”, i en parlem amb ells.


Avui estrenem "Sibil·la", la cançó amb què tancareu el nou EP. És una mena de nana amarada de certa nostàlgia, però tot i així, potser és de les més optimistes del treball.
Sí, és un tema 100% optimista. Tracta de celebrar-ho quan toca i, sobretot, de valorar el que tenim. És un missatge molt típic, però que, en el moment vital en què estem, agafa molt significat. Hem decidit deixar d’estar tristos. A veure com ens va.  

Tant el personatge de la Sibil·la com el joc d'incloure els primers versos de "Si la barqueta es tomba" beuen de la tradició. Amb quina intenció els incorporeu?
Fa temps que estem mirant de trobar la nostra veu i fugir dels cànons del rock més clàssic. Ens ha semblat divertit tirar de tradició per muntar-nos la nostra pròpia història. La lletra va dedicada a una persona que ens estimem molt. I el nom del tema, que el vam triar a posteriori, és el nom de la filla acabada de néixer del nostre tècnic de so: és una sorpresa que li volíem fer. Les persones que ens envolten i ens estimem són el motor d'allò que fem. 

El títol del disc juga amb un oxímoron, 'Finalment principis', conceptes a priori oposats i que, junts, poden tenir diverses lectures. Quina intenció li poseu?
És un títol molt irònic. Vol insinuar que ja som unes persones construïdes (o deconstruïdes), amb unes idees clares i uns valors ferms. La realitat és que som contradiccions amb potes, com tothom. 
 
El disc arrenca amb "Massa bona persona", que creix amb unes guitarres metal·leres i punks, i un regust de Cala Vento. Quina és la sonoritat que heu buscat en aquest treball?
Som molt fans de Cala Vento, ens encanten i està clar que són una influència. Tot i això, estem molt orgullosos perquè estem trobant el nostre estil, la nostra manera d’entendre i fer la música. Hem tardat, però hem trobat el camí, i per a nosaltres això és or pur. Creiem molt en el que fem i pensem que es tracta d’un projecte molt original amb potencial per endavant. 

La idea de final recorre tot l'EP. A què dieu adeu?
La paraula “final” és segurament la paraula més repetida en totes les lletres de Roko. Suposo que té a veure amb la nostra filosofia de felicitat trista: “gaudeix perquè s’acaba”. És una espècie de mantra que ens té atrapats. També tenim ganes de dir adeu a versions de nosaltres mateixos que potser ja ens avorreixen. Els nous Roko són més alegres i van amb més confiança per la vida. 

Els finals poden tenir alguna cosa alliberadora…
Sens dubte. Que les coses s’acabin sol ser una cosa bona. Dona sentit.

La contundència de les lletres segueix ben present en aquest disc, però potser pren un caire més emocional que reivindicatiu. És un canvi buscat o circumstancial?
Totalment circumstancial. Hi ha lletres que són molt explícites, que volen recollir un estat d’ànim en un moment concret de l’espai i el temps. Les lletres a vegades les fem entre els tres, entre dos, o simplement un necessita dir moltes coses i fa servir una cançó per treure tot el que s’ha de treure.